Cuina de convent
Fra Valentí Serra
Algunes de les herbes remeieres que han estat conreades en els jardins i les hortes conventuals gaudeixen, alhora, d’una doble aplicació en la medicina i en la cuina com, per exemple, el cas del marduix o moraduix (llat., Origanum majorana). L’orenga major –el marduix– és una planta d’olor emprada a la cuina conventual per a perfumar adientment la sopa, les faves i alguns guisats de carn cuinats en ocasió de la celebració a taula de les grans festes litúrgiques. El marduix també era usat pels frares en les tasques d’apicultura per a desinfectar les arnes i brescar la mel i, àdhuc, com analgèsic i antiinflamatori.
El marduix és una planta que fa unes flors blanquinoses d’una olor molt intensa, que en l’antigor s’havia utilitzat en la fabricació de la cervesa fins que fou desplaçada pel llúpol. El religiós caputxí fra Jacint de Sarrià, expert en medicina popular, l’any 1751 escriví que: “Lo marduix s’aplica a qualsevol medecina per aquietar dolors, y ab los emplastres emulients resol los sanchs-trayts; y és molt bona contra los refredaments del cap, y dóna grans olors” (BHC, De algunas herbas, f. 160). A més, els antics frares també usaren el marduix per tal d’alleujar les molèsties del mal d’orella: “Prendràs una porció de marduix y una altra de cansalada y oli; ho faràs fondre y ho posaràs a l’orella” (BHC, Receptari dels caputxins de Barcelona, s. d.).
Pel que fa al ressò d’aquesta herba remeiera tan popular en les dites de casa nostra, en començar la primavera se solia dir que: Pel març el marduix treu el nas, per indicar que les plantes remeieres ja començaven a florir. D’altra banda, els frares i els pagesos de Catalunya, per tal de mostrar que es malfiaven d’algú, es deien l’un a l’altre tot fent cantarella: Ja et conec herbeta, que et dius marduix… A l’article vinent us parlaré, si a Déu plau, del conreu, els usos i de les nombroses propietats terapèutiques de la sàlvia.
Fra Valentí Serra de Manresa és arxiver dels Caputxins de Sarrià
