Cultura
Elsa Corominas
Des del box d’urgències les hores no passen sinó que suren. Estan aturades, però transcorren. Els minuts adquireixen una realitat diferent i perden la cadència i regularitat habituals. Mires el rellotge i et sorprèn sempre: només són les tal de la matinada? Ja és l’hora de sopar? Només ha passat una hora des de la darrera pastilla? El dolor no permet veure-hi clar i l’espera que caldria alimentar de paciència resulta difícil de compaginar amb l’estat mental que enyora el ritme habitual, més aviat frenètic, de la vida.
El moment de caure el recordo com en càmera lenta. Primer les ulleres que van sortir volant com traçant una paràbola davant meu i jo anava al darrere com seguint el recorregut traçat. Llavors jo diria que els genolls van topar primer amb el terra, després una mà i l’altra ves a saber què feia, que ha desequilibrat la caiguda fent que el cap arribés a la vorera seguit de tot el meu costat dret. Quin mal que em fa l’esquena! Prefereixo no moure’m per por d’anar descobrint dolors i incapacitats que quieta no percebo. I tota la caiguda ha succeït com en un ritme de música lenta, però molt ràpid, i amb una veu de fons, al meu darrere: “Penjo que una noia està caient, ara et torno a trucar!”. Era jo. “Estàs bé? Et pots aixecar? No? Ara truco una ambulància!”. Crec que no recordo res més. Intento fer memòria i a la vegada procuro no moure’m per no sentir res més que el pes del meu cos. Espero la doctora per tal que avaluï la trencadissa.
Per fer temps penso en tants anys en què el meu cos era lleuger. Un bon amic sempre em deia que semblava un personatge de la Remedios Varo. De fet sempre he tingut alguns problemes menors derivats de la lleugeresa corpòria; les portes dels ascensors, per exemple, se’m solen tancar a sobre i a les portes automàtiques sovint estic una bona estona movent braços i cames perquè no em detecten. També em passa sempre als lavabos públics, on no aconsegueixo que l’assecador de mans automàtic s’activi i més d’una vegada he hagut d’enretirar-me el sabó amb paper perquè no hi ha hagut manera que tornés a sortir aigua de l’aixeta.
En general els detectors digitals de dispositius són impossibles per a mi, no hi ha manera! I les pantalles tàctils m’impliquen grans esforços i molta necessitat de rectificar. D’altra banda diuen que quan arribo als llocs no em senten i sovint espanto: “ai, no t’he sentit arribar!” i a la família sempre han dit que floto per la vida, amb un cert to crític. Al meu amor, en els moments apassionats i quan jo soc a sobre seu, si li pregunto si l’aixafo em xiuxiueja: “però què dius, si ni et noto, només et sento” i m’encanta i llavors m’imagino que soc guix líquid caient en un motlle. De petita també em passava que alguna vegada tancaven el llum i la porta de la classe i jo encara era al meu racó recollint les coses per marxar: “ep, que falto jo per sortir!”.
Sempre tan lleugera, tan transparent, i ara aquí, feta una coca, esperant saber què hauré de reconstruir, com ho faré i quant de temps li hauré de destinar. Hi dono voltes mentals quan entra la doctora seguida de dos estudiants en pràctiques, una infermera i la que em presenta com la cap de la Unitat de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats de l’Hospital.
-Incomprensiblement, no t’has trencat res.
-Oh, no m’ho puc creure, quina bona notícia! – exclamo.
-Les ferides derivades de la caiguda són importants i et traslladarem seguidament a l’habitació per tenir-te un parell de dies en observació abans d’anar a casa però, insisteixo, sorprenentment, no t’has trencat cap os. La cap de la unitat ha enviat la teva història clínica al centre de recerca hospitalari per si pot ser un cas d’estudi útil per investigar sobre com frenar l’osteoporosi. Probablement, i si no hi tens inconvenient, contactaran amb tu més endavant per avançar en la recerca.
I quan marxen i em quedo sola, per fi em relaxo, admirada de la meva gomositat òssia.
