Cuina de convent
Fra Valentí Serra
Un dels peixos més estimats en la cuina conventual i monàstica per als dies de festa és el llobarro: un peix gros, platejat, que presenta unes zones ombrejades de color negre a la part superior i amb una carn de gust molt refinat al paladar. És un peix depredador que només s’alimenta de petits crustacis i de gambetes, d’ací el nom de “lloba” (lloba-rro, o llobina, del llatí Labrax lupus). La llobina forma part de nombrosos guisats monàstics de peix per als dies hivernals, ja que és molt estacional o de temporada. En efecte, la captura s’escau en temps d’hivern i en els antics convents de caputxins situats al litoral mediterrani: Tortosa, Tarragona, Vilanova de Cubelles, Barcelona, Mataró, Arenys de Mar, Calella de la Costa i Blanes solien guisar llobina en ocasió d’aquelles festes que s’esqueien dins del cicle nadalenc, car la llobina és una menja molt rica en minerals i proteïnes i és, alhora, de molt fàcil digestió. Actualment, els dietistes recomanen la llobina, o llobarro, ja que és un peix no massa calòric, poc greixós, enriquit amb un notable contingut de potassi i fòsfor i molt apte per a prevenir les malalties cardiovasculars.
La llobina es pot guisar de moltes maneres: una de les més tradicionals en els convents és cuinar-la al forn i servir-la, després, al refetor damunt d’un base o coixí d’espinacs cuinats a la cassola amb una bona pinyonada i panses. En ocasió de les grans festes, a voltes també se servia a taula una cassoleta amb talls de rap i, de manera més habitual, en els convents i monestirs de Catalunya se solia servir trossos de bacallà fregits amb oli bo i acompanyats amb fesols.
En canvi, als convents de caputxins situats a la Catalunya interior, com ara els de Tremp, Solsona, Igualada, Martorell, Sant Celoni, Girona, Cervera, Manresa, la cuina conventual de peix era molt més reduïda, ja que se solia menjar pesca salada, especialment arengades i bacallà. En els convents allunyats del litoral, quan el peix era fresc, aquest solia ser truita de riu. L’arengada era una menja molt habitual en els convents i monestirs, i en algunes escaiences es preparava “l’arengada desespinada”, que una volta escatada s’acompanyava d’una gelatina amb vi moscatell i es posava damunt d’una torrada de pa.
A l’article vinent us vull parlar d’altres maneres de guisar el peix en els convents i monestirs.
Fra Valentí Serra de Manresa és arxiver dels caputxins