Explorar el jardí
Maria Josep Tort
Situada en el punt de confluència de grans vials com l’avinguda Diagonal, Josep Tarradellas, Pau Casals i el carrer Urgell, la plaça de Francesc Macià és configura com un dels punts més transitats de la ciutat de Barcelona.
Inaccessible als vianants, la plaça esdevé una illa verda i solitària al voltant de la qual un batibull eixordador de trànsit rodat marca el caràcter de l’indret. Accedir-hi, no és fàcil però, un cop dins la sensació és estar captiu dins un petit “paradís terrenal” sense cap rastre de presencia humana.
El projecte d’enjardinament de la plaça el va fer l’arquitecte i paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí en motiu de l’exposició Universal de l’any 29. Va dissenyar un jardí circular amb un estany central, —que dibuixa la forma de l’illa de Menorca on ell va néixer—, al voltant del qual se situen una sèrie de parterres amb diferents conjunts de vegetació arbòria i arbustiva que ha anat canviant en el decurs del temps. Xiprers, pollancres, palmeres i baladres entre altres.
Al voltant de l’estany se situen dos conjunts vegetals constituïts per una gramínia molt gran anomenada plomall i una planta semiaquàtica, el paraigüet. Una escultura femenina de marbre blanc anomenada “Joventut” se situa mig amagada entre la vegetació.
Plomall (Cortaderia selloana), oriünd d’Amèrica del sud és una planta herbàcia verda tot l’any que pot assolir els 4 m d’alçada. Presenta unes fulles en forma de cinta molt aspres al tacte i amb el marge tant finament dentat que tallen com un ganivet, d’aquí el seu nom, Cortaderia. Les seves vistoses inflorescències en forma de plomall d’aspecte platejat li atorga un atractiu especial que fa que s’utilitzi habitualment com espècie ornamental, malgrat tot, la seva gran capacitat disseminadora i l’escassa exigència ambiental la converteix en una planta invasora que, al nostre país, està prohibit introduir-la en el medi natural.
Paraigüet (Cyperus alternifolius) es una planta originària de Madagascar que viu a prop de rius i estanys i es cosina germana de la planta del papir (Cyperus papyrus) utilitzada pels antics egipcis com a paper. La seva gran resistència a viure semisubmergida i fora de l’aigua l’ha fet imprescindible en l’ornamentació de zones aquàtiques i humides. És una planta sempre verda amb flors poc vistoses i unes tiges de secció triangular a l’extrem de les quals es disposen les fulles allargades de forma radial com para-sols.
Ombú o bellaombra (Phytolacca dioica). En un dels parterres de la plaça, hi destaca una espècie d’arbre imponent amb grans arrels visibles i una densa i espectacular capçada. Es tracta d’un ombú o bellaombra, una espècie originaria d’Amèrica del sud que no es pot considerar arbre des del punt de vista estructural ja que la seva fusta és esponjosa com les plantes herbàcies i no presenta anells de creixement. Es tracta d’una herba gegantina que adopta una forma arborescent i pot assolir dimensions inimaginables.
El seu conreu com a planta ornamental, s’ha estès arreu del món per la magnífica ombra que projecta, també s’utilitza per a fer bonsais.
L’avinguda Pau Casals
Connecta la plaça Francesc Macià amb el Turo Parc. És una avinguda ampla amb dos carrils per al trànsit rodat i un passeig central per a vianants on se situa un parterre central de gespa amb diferents conjunts florals i dos parterres laterals amb tarongers que alternen amb pins pinyoners. Es un espai obert i lluminós, que convida a passejar-hi.
Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars
Fotografia: Autor desconegut – Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB)
L’estornell
Enric Capdevila
L’estornell vulgar (Sturnus vulgaris) és un ocell passeriforme de la família dels estúrnids, que està en expansió. L’aspecte és el d’un ocell negre amb irisacions verdes i taques blanques, i amb un bec cònic llarg i punxegut, de color groc a la primavera (no confondre amb la merla). A partir de l’octubre les poblacions més septentrionals d’Europa migren cap al sud, i comencen a arribar al nostre país, on tenim una població sedentària. Tenen un vol molt ràpid, rectilini i bategat; són espectaculars els grans estols que formen al cel i que es mouen com si fossin un únic ser viu, expandint-se i estrenyent-se sincronitzadament i configurant formes molt estètiques. S’estima que a la ciutat de Barcelona hi poden passar l’hivern uns 100.000 estornells. Quan són tan nombrosos provoquen problemes tant en els conreus, com en els dormidors, ja que són bruts i sorollosos; en certs indrets són considerats com una plaga. Són ocells omnívors i durant el dia es poden veure de forma aïllada menjant insectes o fruits a les gespes o zones enjardinades dels parcs. Acostumen a cantar posats, tibats dalt de les antenes; tenen la capacitat d’imitar molts sons tant d’animals com del seu entorn, fins i tot de telèfons mòbils. L’estornell negre (Sturnus
unicolor) és molt similar però d’aparença més fosca i també és present a Barcelona, però de forma molt escassa durant tot l’any.
La dita: L’estornell lladre és, que roba les olives de tres en tres
