Semblances
Manuel Castellet
Joan Ainaud és l’historiador de l’art català més representatiu del nostre país. Nat a Sarrià el 25 de març del 1919 al carrer de la Pau —ara Duquessa d’Orleans—, conegut en aquell temps com el carrer dels senyors per les magnífiques cases de la burgesia catalana, s’impregnà des de petit de l’art i la cultura que es respirava a a casa seva: els dibuixos al carbó del seu pare, membre del grup Els Negres, i el seu impuls en l’educació escolar des de l’Ajuntament de Barcelona, d’una banda, i l’activitat cultural i feminista de la seva àvia Carme Karr de l’altra.
Alumne de la Mútua Escolar Blanquerna, a l’edat de 13 anys la seva vida va fer un important tomb. La mort del seu pare fa que ell, com a fill més gran, hagi de compaginar els estudis a l’Institut-Escola de la Generalitat amb diferents treballs. Iniciats els estudis universitaris, el 1938 fou reclutat per anar a la Guerra Civil, al front pirinenc; posteriorment, fou detingut i empresonat al camp de concentració d’A Magdalena, a Betanzos (Gal.cia), on va patir un tifus que el va fer témer per la seva vida. Després, encara hagué de complir amb el servei militar.
L’any 1941, mentre cursava la llicenciatura de Filosofia i Lletres, que acabaria el 1943, s’introduí en el que ja no deixaria en tota la seva vida, els museus. Entrà a treballar com a catalogador als Museus d’Art de Barcelona i col.laborà en l’Institut Amatller d’Art Hispànic. Dos anys després, guanyà el concurs de director del Museu d’Art Modern.
L’any 1948, amb 28 anys, guanyà el concurs de director general dels Museus d’Art de Barcelona, que seria el càrrec de la seva vida durant 37 anys. El seu ascens a la direcció general en una edat tan jove, provocà que la seva obra personal d’historiador de l’art —que va ser immensa— es canalitzés gairebé en exclusiva a través de les tasques empeses per la institució que dirigia. Es doctorà en història a la Universitat de Madrid —a Barcelona encara no es podia—, l’any 1954, amb una tesi sobre un dels grans mercaders medievals italians: Francesco de Marco Datini.
Un incís, abans de comentar la seva immensa obra museística i la d’historiador de l’art. Enamorat com era de la vila de Tossa, on va passar els estius d’infantesa i joventut, va escriure a quatre mans l’any 1957, amb el seu germà petit Josep Maria, el llibre Tossa, com un relaxament de la intensa tasca que l’absorbia en els museus. El contrast amb el seu germà — advocat, periodista, promotor cultural i divulgador de la hist.ria— era patent. En Josep Maria era transparent, obert i rialler; en Joan, adust, circumspecte i de somriure constret, tímid i concentrat intensament en la seva feina. Un home de coneixements enciclopídics, que fou especialista en art medieval —romànic i gòtic— i del Renaixement a Catalunya, però també va fer aportacions importants a l’art contemporani, especialment a la figura de Pablo Picasso. La seva prodigiosa memòria fotogràfica i el coneixement de les dades d’arxiu els combinava amb una intel.ligent tasca deductiva, en què excel.lien els recursos expressius de la llengua.
És materialment impossible en aquesta semblança parlar del conjunt de la seva doble tasca com a director general dels museus i com a historiador de l’art. N’esmentaré només uns exemples significatius.
En la gestió museística cal destacar la transformació i l’enriquiment en obres del Museu d’Art de Catalunya —quan el MNAC encara no duia la N de nacional—, destacant-ne la incorporació d’obres mestres dels grans pintors gòtics, però també l’actuació al Museu d’Art Modern —aleshores a l’arsenal de la Ciutadella—, donant valor a les col.leccions del Modernisme, que guanyà una força extraordinària com abans ningú podia esperar-se. Ainaud va pilotar la constitució del Museu Picasso (anys 1960 a 1963) i les seves ampliacions, on va comptar amb la complicitat.
