Gent del barri
M. Antònia Font Fernàndez
Comencem la temporada desplaçant-nos en el temps i en l’espai: hem viatjat a Sant Just per recordar una mica el Sant Gervasi de la postguerra. I també (i sobretot, de fet) per parlar dels viatges interiors i exteriors a què dóna peu la literatura. Entrevistem el poeta i arquitecte Joan Margarit.
Què us va portar a començar a escriure?
Devia tenir 17 anys: el resultat, no cal dir-ho, va ser un material bastant dolent. A l’Institut Ausiàs March, (que llavors era a Muntaner – Marià Cubí) havíem estudiat literatura sense llegir cap llibre, com qui està a la porteria i no para cap gol. Doncs bé, el 1955, després de sis dies de vaixell (perquè l’avió era més incòmode i a sobre molt car), ens vam mudar a Tenerife. I allà vaig tenir un professor que, per mitjà de Machado, em va fer descobrir un món que fins aleshores havia estat a les fosques. Ara, també és veritat que hi va haver la sotragada d’arribar al Batxillerat després d’una escolarització en què nens i nenes anàvem a aules separades…
Després vaig estudiar Arquitectura a Barcelona, i aquells anys van ser un anar i venir. Em desplaçava amb els vaixells mercants, que anaven molt buscats perquè oferien poques places però eren confortables i alhora barates. Recordo que aquells viatges s’assemblaven més a Le voyage de Baudelaire que no pas un creuer d’avui en dia, que no és cap altra cosa que un magatzem que entretén persones. Allò sí que era una situació propícia a la poesia… Avui en dia, en canvi, com que anem pertot, el desconegut el tenim a dins.
Quina relació pensa que hi ha entre la poesia i la vida?
La vida és el més fonamental que hi ha: tot el que expliquem són fets que ja han passat, més llunyans o més propers, però anteriors.
I quina diríeu que és la vostra concepció poètica, en termes artístics?
És absurd pensar que pots fer un poema com vulguis: escriure un bon poema és molt difícil, l’escrius com pots i com saps. Perquè resulta que la poesia i la prosa són llenguatges diferents: en poesia es diuen coses que en prosa no es poden dir. I el més probable és que un poema no perduri.
Reviseu els poemes un cop els heu escrit?
Molt! Ara, que no em dedico a res més, trigo dos anys a enllestir un llibre, i quan no estava jubilat encara estava més temps. Jo no crec en la facilitat artística: l’espontaneïtat és perniciosa en qualsevol art, el que passa és que als qui tenen complex d’inferioritat (que no és poca gent) els tempta i els consola pensar que la poesia és un do innat. Però cal talent i dedicació, les dues coses, perquè la inspiració t’agafa treballant. És que les coses són molt complexes, i alhora molt senzilles: és a dir, tot el que embolcalla la complexitat és senzill, el que passa és que gairebé no podem entendre res. Si a sobre algun poeta vol canviar el nom a les coses… ja el planyo.
Al vostre entendre, la poesia s’ha d’escriure per recitar o per llegir en silenci?
Les dues coses: recitar és una mena de preludi de la lectura de veritat. El poeta fa una partitura i el lector la interpreta. Cada lector a la seva manera, i també un mateix lector a cada lectura, sobretot si ha passat temps. L’art, i per tant la poesia, funciona per repetició: per exemple, quan mires un quadre moltes vegades, sempre hi trobes aspectes diferents. I quan tens 70 anys, no deixes d’escoltar la mateixa música perquè saps que no te l’acabaràs mai.
La mirada repetitiva és diferent de la mirada puntual: mirar una cosa només un cop és fer turisme, i el turisme és una diversió que no té res a veure amb l’art. Per això els professors no han de lluitar per arribar al final del llibre.
D’altra banda, recordem que la poesia no té públic. Així com la prosa admet un paper passiu, en la poesia, el poeta està sol amb l’instrument i la partitura. En definitiva, recitar és un episodi dins d’un període més vast: cada recitació és una interpretació, i per això hi ha poetes que no volen anar a recitacions.
Quan comenceu a escriure un poema, ja veieu el poemari final o aneu fent fins que trobeu la manera d’agrupar els poemes?
Fer un poemari seria senzillíssim! No, tu escrius i t’hi vas acostant: construir un poema suposa entrar en un territori que no sé què és, però lingüístic segur que no. En podríem dir sensacions mentals, que quasi és no dir res. O sigui, busques en paisatges, en records, en la física, en la filosofia, en altres llibres… Fins que la lenta aproximació a aquell territori ignot et permet escriure i reescriure el que ha crescut a dintre. Ara bé, sóc un realista: no crec en àngels ni en aparicions.
Teniu algun poema o poemari que us estimeu especialment?
Cap.
I d’algun altre autor?
Molts, tots han estat un aprenentatge.
Quina relació hi ha entre el català i el castellà quan escriviu?
El nostre és un territori petit i per això sembla que hi ha pocs poetes, però en realitat tenim la proporció que ens pertoca. És per això que també hem de llegir en altres llengües. Ara bé, la llengua pròpia et dóna unes facultats que no et dóna cap altra llengua, i en poesia això encara és més evident. Però com més a prop tens una altra llengua, més et serveix. En això, els catalans som un cas únic: que jo sàpiga, la resta de parlants no poden recórrer a l’ajut d’una segona llengua d’origen. Val a dir que em refereixo a la coexistència de dues llengües amb una cultura plena.
Aquesta circumstància, és clar, no es donava als anys 50, en què l’única llengua de cultura que teníem era el castellà. Per això durant vint anys vaig escriure en castellà, fins a comprendre que pensava en català però que em sortia escriure en castellà. I és que la prosa et permet més canviar de llengua (molts escriptors escriuen en francès sense ser francesos), però la poesia s’ha d’escriure en la llengua pròpia. Me’n va fer adonar Martí i Pol: si podia escriure una carta en català, també hi podia escriure un poema.
Això sí, el castellà, ja que me l’han donat, me l’he quedat a la zona no lingüística que treballa abans que et posis a escriure. Mai he trobat un error que no hi sigui a l’altra llengua, i això m’ajuda.
Podríem estar estona parlant de poesia i de literatura en general, però també hem de parlar del barri. Què en recordeu?
El 1936, els meus pares, un cop casats, van llogar una casa al passatge de Sant Felip, 10. Era una caseta molt petita i deixada de la mà de Déu. Poc després va esclatar la guerra, i el meu pare es va amagar a Sanaüja, que era on vivien els seus pares, per no anar a files. Ma mare era mestra i treballava a Rubí amb els FGC, que excepte l’estació de Muntaner, que no existia, eren com ara. L’estació de la Bonanova, que tenia la sortida al costat nord, era pràcticament als afores: fins a Sarrià no hi havia res. I des de plaça Molina, el tren anava a l’aire lliure. Més tard, gràcies a Rodoreda, vaig redescobrir el meu primer barri: la literatura també serveix per entendre el món.
I bé, després de la guerra, el meu pare va trobar feina a Regiones Devastadas, a Figueres. Cal dir que el transport era pitjor que ara: no sabies si trigaries tres hores o sis. De vegades amb la mare l’anàvem a rebre, fins que van veure que no era pràctic mantenir tres cases. I vam anar a viure a Rubí, de manera que només ens movíem entre dos llocs.
Fins que vau tornar a Sant Gervasi, davant el Turó Parc.
Exacte. Aleshores, la Diagonal era una via urbanitzada que travessava camps de cols i masies, on de fet hi anàvem a comprar. Darrere casa nostra ja eren els afores, i hi acampaven els gitanos.
També recordo que, prop de l’avinguda de Sarrià, passada la plaça de Francesc Macià (que jo sempre en diré Calvo Sotelo, a jutjar per com és aquella zona), hi havia el Meublé Diagonal, que va ser una institució que ni Franco va poder abolir.
Expliqueu-nos alguna anècdota més.
Durant la primera vaga de tramvies, que tenia 12 anys, la que no ha passat a la Història, cantaven “Usted es un santo patrón y celebraré este día, la policía va en el tranvía“… Perquè els tramvies passaven buits, però amb policies. I el patró dels policies és Sant Àngel.
I aquí acabem el viatge interior i exterior que havíem anunciat. Comença un nou viatge: comença el curs.
