Opinió: L’art d’observar
Pau Farràs
Des de fa unes setmanes, cada vegada que he d’anar al centre de Barcelona, estic delerosa d’arribar als Ferrocarrils. Quin tren em tocarà? Tornaré a viatjar al tren dedicat a Màrius Torres? I és que em vaig quedar meravellada el dia que hi vaig llegir uns versos seus d’una de les cançons a Mahalta:
Fins la paraula més difícil, els teus ulls
que fàcilment saben donar-la!
Quan, al fons, dels silencis, la busques i et reculls,
la teva mirada ja parla.
Em vaig quedar presa d’aquesta idea de la mirada que parla, de com uns ulls que miren transmeten, parlen, parlen en silenci, diuen la paraula més difícil. Però aquests quatre versos són suggerents perquè poden llegir-se de maneres diferents. Recordeu aquell dibuix tan conegut en què hi ha representat a la vegada el rostre d’una dona jove i d’una dona vella i que, segons com el mires, en veus una o en veus l’altra? Doncs això és el què em passa amb aquests versos. D’una banda em suggereixen que cal una predisposició a descobrir aquesta paraula, a deixar-se mirar; el receptor hi ha de ser. De l’altra —és a dir, de la banda de l’emissor—, em suggereix que cal estar en contacte amb si mateix per poder veure i que aquesta sigui una mirada amb sentit; cal fer silenci, cal recollir-se i buscar en les profunditats de si mateix.
Just a la plataforma del tren on llegia aquests versos, hi havia una dona i un infant. La dona seia en un dels seients abatibles del cap del vagó. Amb la mà esquerra subjectava el cotxet on viatjava l’infant; amb la dreta, un smartphone que teclejava amb el polze i on concentrava la seva atenció. L’infant a voltes mirava cap a la mare, a voltes mig semblava que s’endormisqués o que posés la mirada a l’infinit. Entre ell i la dona, el telèfon. Si no fos que una escena semblant l’he vista moltes altres vegades, potser no m’hauria cridat l’atenció. Però aquesta imatge que veig repetida una multitud de vegades, sota les paraules de Torres fa que m’esclatin interrogants: On és aquest joc de mirades plenes de sentit entre una mare i un bebè? Si entre la mirada de l’una i de l’altre s’interposa un instrument qualsevol, on és aquesta mirada de la mare o de l’adult que, en el silenci, veu de la seva experiència interna per tornar-se paraula adreçada a l’infant? Què se’n fa de la mirada d’aquest infant, que s’ofereix a la mare a ser mirat? La mare té un receptor incondicional disposat a aprendre de la seva mirada, de llegir-la, d’entendre-la, de retornar-la. Com deu ser l’experiència de no trobar retorn? Com deu ser l’experiència de no veure la mirada del teu fill?
Així que vaig tornar a casa, vaig buscar la cançó sencera. Llegeixo la tercera estrofa:
Per això quan, abans de deixar-me, somrius,
emmudits els llavis de rosa,
al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius
insinuar-se encara gosa.
Tot un joc de subtileses, de reflexos i contrareflexos. I penso que, com en un joc de miralls infinits, això és el que necessitem per viure, poder mirar la mirada de l’altre que ens mira i que mira com el mirem i que ens fa sentir mirats tot mirant-lo, mirant com se sent mirat.
Pau Farràs Ribas és consultora, www.nodre.com