Cultura
Peire Bremon
Net del poeta Joan Maragall i germà de l’exalcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, i de l’expolític Ernest Maragall, el pintor Jordi Maragall i Mira va morir el mes de gener del 2023 i ara LaFACT (Factoria Cultural de Terrassa) ha decidit homenatjar-lo a través d’una exposició retrospectiva comissariada per Joan Gil Gregorio, que es pot veure fins al 21 d’abril.
A les sales 3 i 4 de la Factoria Cultural de Terrassa, l’exposició titulada D’una força que s’esbrava -de l’Oda infinita de Joan Maragall- mostra des del passat 29 de febrer el recorregut artístic del veí de Sant Gervasi-Galvany, Jordi Maragall (Barcelona, 1936-2023), incidint en la llibertat de plantejaments que sempre el va caracteritzar.
Jordi Maragall i Mira: un pintor de Sant Gervasi
Jordi Maragall i Mira ha deixat una obra extensa i intensa, una bona mostra de la qual es pot veure ara a Terrassa. El pintor, molt lligat al seu barri de Sant Gervasi d’on pràcticament no es va moure al llarg de la seva vida, va pintar ininterrompudament fins al final dels seus dies. Durant molts anys va alternar el treball en el seu estudi, al 3r-1a del núm. 46 del carrer Brusi, amb les passejades pels carrers propers. Va ser, potser més que ningú, aquell “home de cada dia” que surt en el poema Bèlgica de Josep Carner, referència humana ineludible d’aquesta part de Sant Gervasi.
La seva obra, des dels retrats i quadres més figuratius fins als més abstractes, era motiu de relació intensa amb familiars, veïns, botiguers, cambrers, i feligresos de la parròquia de Sant Ildefons, al carrer Madrazo, que ell freqüentava.
Una trajectòria independent i un estil expressionista
La seva obra, que els crítics han coincidit a qualificar d’expressionista, va seguir una trajectòria molt independent, aliena als corrents i modes de cada moment. Són quadres que van transitant de la figuració a l’abstracció en recorreguts d’anada i tornada simultanis, amb un traç inconfusible, i una força evident, sorgida de les visions lluminoses de persones i ambients. Projecció de la seva vida interior intensa, amb la seva obra era capaç de copsar el rerefons, els trets fondos de les persones retratades, i donar un punt viu de color i llum en els quadres més abstractes.
El seu quefer pictòric infatigable anhelava sempre la comunicació, la relació, més enllà dels possibles guanys econòmics. El seu desig era de veure col·locades, penjades, les seves peces; cada quadre era una peripècia vital única i irrepetible.
Tot i que va fer un llarg recorregut de moltes exposicions, no va ser prou reconegut en el món de l’art de casa nostra. Ara li arriba un bon reconeixement, en l’exposició retrospectiva que Joan Gil i Gregorio ha comissariat a la Fact de Terrassa. El periple de la seva obra inicia un camí ple de promeses, enmig del silenci clamorós de la seva absència.
