Cuina i Nutrició
Fra Valentí Serra
La sajolida o sajulida (llat., Satureia montana) és una planta remeiera de notables propietats antibiòtiques i, alhora, és també un bon conservant natural que s’empra, des de molt antic, per a confitar i adobar les olives. Àdhuc, s’usa per a perfumar el gust de la sopa i el guisat d’algunes carns, ja que la sajolida gaudeix de notables propietats expectorants, digestives i tòniques.
Poc temps abans de l’exclaustració de 1835, els frares oferiren una descripció d’aquesta olorosa herba: “la sajurida [sic] és una planta que creix fins a l’alsada de un peu, és molt poblada de ramas y fullas estretas, un poch peludas y de un vert obscur. És molt olorosa y’s cultiva per a assaonar las viandas y preservar de la corrupció y adobar las olivas” (APCC, Formulari, s. d.). Els frares caputxins d’abans de la supressió de la vida religiosa del segle XIX solien conrear una varietat hortícola de la sajolida (llat., Satureia hortensis) que, en algunes col·lacio nons nocturnes, la menjaven amanida al refetor; mentre que a la infermeria aquesta Satureia hortensis era donada als malalts que patien dels bronquis atesa les seva propietat expectorant.
La sajulida sol florir a partir del mes de juliol en els llocs més àrids de les nostres comarques. El gran divulgador de la terapèutica popular, el caputxí Hilari d’Arenys de Mar († 1976), a propòsit de les utilitats de la sajolida recollí aquesta recepta: “De la sajulida s’empren els caps de brot que són excitants, fortificants y vermífugs; en compreses s’usa contra els tumors, y l’oli cura el mal de queixal (T. A., Receptari, s. f.). En la tradició agropecuària de casa nostra hi havia el costum de fer bullidures de sajolida per guarir el mal de ventre del bestiar i d’aplicar-lo com antídot per a les picades: “La sajorida [sic] expulsa los cuchs y fa venir la gana. És l’herba principal per a confitar las olivas. Ab lo such de las olivas confitadas, de gran virtut purgant, se dóna per curar lo mal de ventre dels animals. L’aigua de sajorida presa ab infusió és molt bona per a las picadas de serps y animals verinosos” (BHC, Terapèutica Antiga, s. f.); àdhuc se solia arruixar amb la morratxa, a guisa d’insecticida natural, amb aigua feta amb bullidures de saüc i sajolida “puix que les mosques fugen escampant aigua en què sajulida e sauch sien cuyts” (BHC, Terapèutica Antiga, s. f.).
En el ja llunyà 1555, el catedràtic de la Universitat d’Alcalà -i alhora metge imperial i pontifici-, D. Andrés de Laguna (†1560), en la versió adaptació a la llengua castellana que féu de l’obra De materia medica de Pedani Dioscòrides, escriví que: “la ajedrea nace en lugares estériles y ásperos y parécese al timo [: tomillo], aunque es menor y más tierna. Produce una verde espiga llena de florecillas y tiene la misma fuerza que el timo si se toma del mesmo modo. Sírvense della para los guisados y para mezclarse con las viandas” (Acerca de la materia medicinal, III, 41).
En una col·lecció d’antigues receptes de la tradició remeiera dels caputxins hi llegim, també, que “la ajedrea es muy aromàtica y se usa para confitar las aceitunas verdes, y su infusión hecha con vino se ha preconizado en el catarro mucoso y en el asma” (El huerto medicinal, 60). A l’article vinent us parlaré, si a Déu plau, sobre les nombroses propietats gastronòmiques i medicinals de l’orenga.
