El Racó del Veïnat
Ana Viola
Divendres de novembre, quedar amb una de les meves millors amigues de sempre, si és que realment es pot conèixer el significat de “sempre” quan es tenen 17 anys. Mascareta posada i distància de seguretat, perquè així és com funcionen ara les coses. A les 10 a casa, com Ventafocs amb dues hores menys de marge. Canvien les formes, però no l’essència. Ens expliquem el que ens fa felices i el que ens fa patir, les novetats pròpies de l’adolescència que cap pandèmia pot evitar que continuïn sorgint, perquè al cap i a la fi les hormones van com volen. Ens inventem la teoria de les bombolles.
Les persones -diem- neixen dins d’una bombolla que està dins d’altres bombolles. Aquestes, ens protegeixen del món exterior, del món real, impedint que les maldats d’aquest ens afectin, però també ens fan veure’l de forma més borrosa. Les bombolles ens distorsionen la realitat i, d’aquesta manera, fan que desconeguem el que vindrà, impedint que això ens preocupi pel que realment és, però creant inquietuds nascudes d’una situació d’incertesa. Aquestes bombolles protectores, van explotant a mesura que ens fem grans, donant-nos així una visió més nítida -tot i que encara imperfecta- del món del que ens envolta. Explota la primera quan passem de la infància a l’adolescència, quan ens enamorem per primer cop (o per segon o per tercer, que ja n’hi ha prou de la idealització de les primeres vegades), quan entrem a la Universitat, si és que ho fem, quan ens anem a viure fora de casa, quan tenim fills o decidim no tenir-los, i com aquestes, en desenes d’ocasions on la nostra vida, per un motiu o altra, canvia un dels seus àmbits radicalment.
Així doncs, creixem i petem bombolles de forma simultània, anem descobrint poc a poc la claredat en un món ple d’ombres. I sí, és cert que aquests constants trencaments ens fan mal i ens deixen al descobert i ens recorden que allò que donàvem per suposat poder no és tal i com ho crèiem, però ens permeten avançar. Entendre. I és només quan som grans, quan hem acumulat tot un seguit de vivències, que podem comprendre i estimar el món tal com és, sense basar-nos en les idealitzacions i distants aproximacions que hem anat fent al llarg de la vida. Això és créixer: adonar-te que el que t’envolta no és tan arrodonit i perfecte com et pensaves, que va carregat de connotacions i matissos, però que, tanmateix, és un món al qual es pot aprendre a estimar.
Ana Viola senyores i senyors. Que brutal.