Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Cultura
Marta Trius
“L’impressionisme va trencar amb els convencionalismes de la pintura occidental”, així començava el 4 de maig la conferència a l’Aula d’Extensió Universitària CIC de la Gent Gran pronunciada per Mercè Riera i Arnijas, llicenciada en Història de l’Art i Divulgadora Cultural.
Ens trobem a París de 1860/70 quan un grup de pintors decideixen donar a conèixer la seva manera de pintar: colors lluminosos i pinzellades ràpides i instantànies que es fonen en el llenç. La seva idea d’immediatesa xoca amb tot el que s’ha fet fins al moment i, influenciats per la fotografia, comencen a pintar formes diverses d’un mateix tema i escenes quotidianes: cafès, balls, jardins, estacions, rius, paisatges etc.
Si bé la majoria d’aquests pintors eren homes també va haver-hi algunes dones que, saltant-se els convencionalismes socials, van aprendre a pintar i fins i tot algunes van freqüentar els cafès que els estaven vetats. Amb les seves pintures van ajudar a difondre el moviment a través de temes més íntims i encara que eren considerades unes “aficionades”, van deixar una empremta innegable. Mercé Riera va parlar de quatre, principalment.
La primera d’elles Berthe Morisot, que va començar posant per a Édouard Manet i va acabar participant en la primera exposició dels impressionistes l’abril de 1874. Els seus quadres capten escenes quotidianes del món burgès al qual ella pertanyia. La segona d’aquestes dones va ser Mary Cassatt una estatunidenca que va viure a París on va conèixer a Edgar Degas i la va introduir en el grup. El gran assoliment de Cassatt va ser, a més de pintar, assessorar els col·leccionistes americans perquè compressin pintura impressionista, ajudant així a la seva difusió fora d’Europa.
El cas de Marie Bracquemond és una mica més curiós: el seu talent li va valer encàrrecs per a fer de copista en el Museu del Louvre i va ser allà on va conèixer al seu marit, Félix Bracquemond, que li va obrir les portes al món dels impressionistes si bé més endavant el mateix Bracquemond la va eclipsar, ja que no estava d’acord amb aquesta ruptura radical amb la tradició acadèmica. Marie Bracquemond no va tenir notorietat fins anys després de la seva mort, el 1916.
I finalment va parlar de Suzanne Valadon, una dona pionera que va trencar normes socials i artístiques. Amiga i amant de Toulouse-Lautrec, Valadon va aprendre a pintar mentre posava per als homes que la retrataven i va ser precisament un d’ells, Degas, qui la va animar a dedicar-se a l’art. És considerada una peça clau en aquest Montmartre masculí on va freqüentar l’ambient bohemi sense por al què diran.
L’impressionisme, aquest mode de pintar tan lliure i emocional va acabar amb la foscor i la rigidesa acadèmica i va plasmar l’instant com mai s’havia fet fins al moment.
