Monte Ramos explora el diàleg entre pintura i tèxtil a la Fundació Felícia Fuster

Cultura

Felip González

Brodar, cosir o teixir són les premisses plàstiques de la nova exposició temporal, El biaix de la pintura que, fins a l’11 de març, La Fundació Felícia Fuster acull en les seves instal·lacions. Aquesta mostra individual dedicada al quefer creatiu de l’artista Monte Ramos i comissariada per la curadora i historiadora de l’art Elina Norandi, proposa un diàleg no jerarquitzat entre la potencialitat poètica de les tècniques tèxtils i els nous horitzons del llenguatge pictòric.

Monte Ramos és una artista, curadora de la biennal El Venadito i fundadora de l’espai artístic siNesteSia que, gràcies a la seva doble formació en el disseny tèxtil i la pintura en l’Escola d’Art i Disseny de la Llotja, l’ha ajudat a hibridar les tècniques de la pintura amb les pràctiques ancestrals associades amb la costura de forma natural i orgànica. Una hibridació respectuosa que, en paraules de Ramos, “no es tracta d’una subordinació, sinó d’establir un paral·lelisme i un espai d’igualtat de condicions”. 

Ha sigut un encert!- xiuxiuejava dins de mi-, el fet de treure el cap a la Fundació Felícia Fuster (al bell mig del barri barceloní del Farró), un divendres del mes de febrer. La visita, inusitada per la recent exposició individual temporal, em va portar a conèixer a una nova col·laboradora de la fundació en pràctiques i, sobretot, a intercanviar neguits i lluites amb la directora; Esther Rodríguez. 

Un cop salvaguardat el món de l’art, de forma conceptual, enfront de prejudicis interseccionals que intoxiquen els mateixos bastiments de la institució Art, era el moment d’enfrontar-me al conjunt de tretze peces plàstiques ramosianes que, salvant les distàncies, al·ludeixen a les textures terroses i al miserabilisme matèric de la pintura informalista catalana de l’alçada d’un Guinovart o d’un Tàpies.

Aquesta marcada sobrietat abstracta (Sèrie Espera’m al cel, 2025) que emergeix abruptament amb violentes composicions travessades de filaments, taques, forats i esquerdes, ferides…, és la conseqüència d’una hibridació personal de les tècniques tèxtils i pictòriques. De forma concreta, les obres titulades Ferida oberta i Ferida Tancada, ambdues realitzades el 2007, són el resultat vivencial de l’artista que, d’alguna manera, incideix en el binomi fragilitat/fortalesa que, sota la mediació de l’aprenentatge de la vida, l’ha ajudat a superar, diàriament, continus entrebancs i, en definitiva, a continuar creant.

Les pràctiques tèxtils, menystingudes

Al llarg de la història de l’art, les pràctiques tèxtils han sigut menystingudes com a meres artesanies i ensems, supeditades com un ornament complementari de les anomenades arts majors. En aquest context, cal destacar la tasca de la seva curadora, com a pionera en la recuperació i dignificació de les dones artistes catalanes que, en molts casos, van adoptar el fil com a llenguatge plàstic. És el cas de la Carla Mañosas (Sant Cugat, 1992), Aurèlia Muñoz (1996-2011) o Marga Ximénez (Barcelona, 1950).

I, en canvi, en l’àmbit artístic masculí, llevat de casos excepcionals de la sort d’un Josep Grau Garriga (1928-2011), Norandi assenyala que: “També hi ha nois que, a poc a poc, trien aquests mitjans d’expressió, però no són tants”. Aquesta manca d’adhesió masculina a l’art tèxtil és deutora de la construcció fal·lòcrata del món de l’art i del disseny que, durant segles, ha relegat les pràctiques tèxtils, associades a l’esfera femenina, a una categoria inferior. En aquest darrer sentit, cal recordar les desafortunades paraules d’un Le Corbusier que li va dir a la dissenyadora Charlotte Perriand el 1927, per desestimar la seva sol·licitud de feina: “Aquí no brodem coixins”. 

Com a contrapartida de les peces més matèriques, s’ha d’emfatitzar l’obra Cartografia Oceans (2024) i, especialment, una sèrie de petites peces més cromàtiques anomenada Sèrie descostures; despintures (2011). Es tracta d’una mena de quadres-reliquiaris que l’autora vol homenatjar a les seves grans heroïnes femenines al llarg de la història -Hildegarda de Bingen, Hadewijch d’Anvers, Matilde de Magdeburg, Margarida Porete-, a través de la seva sacralització en brodats desconstruïts amb textos, pintura i tècniques mixtes.

I, a manera de comiat, m’atreveixo a dir que visitar aquesta exposició és una invitació a desaprendre sobre la pràctica artística tradicional. Monte Ramos ens demostra que brodar, cosir o teixir són gestos de resistència plàstica i, al mateix temps, una manera de rememorar la pràctica artesanal i ancestral de la costura amb la història de la dona. 

Felip González és crític d’art i docent de l’ESDAPC.