Coneixem els Ocells
Enric Capdevila
El mosquiter és un ocell insectívor de la família dels sílvids, emparentat amb els tallarols i els bruels. És una espècie que acostuma a aparèixer sempre que es fa observació d’ocells, el problema és que hi ha diverses espècies de mosquiters i costa molt distingir-les. A l’hivern, el més habitual a la costa i a Barcelona és el mosquiter comú (Phylloscopus collybita), ja que n’arriben nombrosos exemplars del nord d’Europa per hivernar; a l’estiu, fa una migració altitudinal per anar a criar a la muntanya, aleshores el més abundant és el mosquiter pàl·lid (Phylloscopus bonelli). Hi ha més espècies de mosquiters, però són menys comunes: de passa (P. trochilus), xiulaire (P. sibilatrix) i ibèric (P. ibericus).
El mosquiter comú és un ocell petit i arrodonit que fa de 10 a 12 cm de llarg. Té una coloració marró clar a la part de dalt, grogosa en els flancs i blanquinosa per sota; destaca una línia superciliar blanquinosa, una línia ocular que travessa l’ull, amb un anell ocular blanc que contrasta amb la galta fosca. Té les potes fosques.
El mosquiter comú té el bec fi i la gola i les parts inferiors grogoses, mentre que el pàl·lid les té blanquinoses i té el carpó verd brillant. Una manera de distingir els mosquiters és també amb la proporció entre les ales primàries i terciàries, però això requereix més experiència. En el comú, les primàries són la meitat de les terciàries, i en el pàl·lid, està més igualat, i les terciàries tenen una vora blanca grogosa.
El mosquiter comú és identificable pel seu cant, un repetit ‘xifxaf’, per això en anglès s’anomena common chiffchaff. Ara bé, quan a la tardor arriben els migrants, alguns anys es detecten exemplars amb reclams molt diferents; l’explicació més versemblant és que són exemplars joves, nascuts en una temporada de reproducció tardana, que encara no tenen el cant madur i les vocalitzacions estan poc desenvolupades.
El niu és una estructura coberta amb entrada lateral, prop de terra, fet amb fulles, molsa, herba o branquetes. El mosquiter no caça al vol, sinó que es mou activament per les branques d’arbres i arbustos i cerca amb avidesa petits insectes. No deixa cap branqueta sense explorar abans de passar a un altre arbre proper.
La dita: Pel gener, els ocells al joquiner.
