El relat
Elsa Corominas
“La inspiració, sigui el que sigui, neix d’un constant «no sé»”
“Per això tinc en tan alta estima dues petites paraules: «no sé». Petites però amb ales potents.”
Frases del discurs de Wislawa Szymborska en rebre el Premi Nobel de Literatura, 1996
Aquell cap de setmana es va proposar dir “no sé” cada vegada que veritablement no tingués una resposta clara.
Era un repte gran. En realitat cada vegada que se t’acut alguna cosa brillant, el pensament sorgeix enmig de molta estona de no pensar res, o d’idees fútils que no van enlloc.
Els dissabtes al matí esmorzava amb calma i després anava al mercat.
A la xarcuteria:
-Quants grams de pernil dolç li poso? – primera pregunta que li feien aquell dia, des de la màquina de tallar, mirant-la de reüll.
-No sé…
-Així? – i anava llescant.
-Sí, sí, així està bé.
A la fruiteria:
-El meló és per menjar aquest cap de setmana? – preguntà la dependenta prement melons delicadament.
-No sé…
-Ah doncs li poso aquest mateix.
-D’acord.
En sortir del mercat amb el carretó d’anar a comprar ple arribà un missatge d’ell: “Tens ganes de veure’ns?”. I, fidel al repte, li envia un “no sé” que és veritat. La darrera vegada l’apassionament va arribar tan lluny i va ser tan plaent que ja no sabia si li feia més mal que bé. La sensació que allò cada dia no era possible li feia sentir una buidor existencial que a estones interferia negativament en el seu dia a dia.
En aquest cas el seu “no sé” no generà una resposta tan ràpida com les del mercat, dones pràctiques que surten de les situacions dubitatives amb solucions assertives. S’aturà el temps mirant si arribava o no missatge, veient com ell escrivia i reescrivia però no ella rebia res i mentrestant imaginà un lloc on anessin a parar tots els missatges que s’escriuen i s’eliminen abans d’enviar-los.
“No vols quedar? Ho tinc bé aquest cap de setmana.”
“No ho sé…”
“Ah, d’acord…”
I s’instal·là al dispositiu mòbil la fredor gèlida de les converses que no van enlloc, que no arriben a port.
Després de dinar sola, no sabia com omplir el dissabte. Agafà el mòbil i li engegà a l’assistent de Google: “Què faig si no sé què fer?”. Resposta: “Deixar anar l’artista que portes dins”. Uf! Es plantà davant de l’ordinador i sense saber com “deixar anar l’artista” li va preguntar al ChatGPT: “No sé què fer”. La resposta: “Sembla que estàs en un moment de dubte o incertesa. T’estàs referint a alguna situació concreta o és una sensació més general? A vegades, posar en paraules el que sentim o el que ens preocupa pot ajudar a aclarir les coses”.
Les respostes eren tan diferents de les del mercat! No l’ajudaven a avançar sinó que li produïren un major desconcert, feien créixer el dubte. Decidí arrepapar-se al sofà a respondre missatges de WhatsApp escampant preocupació entre amistats i família amb els seus “no sé” que, portats a l’extrem, duien les converses a carrers sense sortida.
S’endormiscà fins al vespre i llavors, disposada a veure una bona pel·lícula o una sèrie de les que enganxen, començà un zàping absurd i indecís que s’allargà fins a l’hora de sopar. Amb una cervesa i quatre coses per picar decidí cridar: “Alexa, no sé què veure” i l’Alexa deixà anar: “No hi ha problema, a mi també em passa moltes vegades. Només pregunta’m i faré tot el que pugui per ajudar-te”. Quina mandra! Quanta indecisió! Tornà a l’assistent del mòbil: “Segueixo instal·lada en un no saber”. Resposta: “Truca a la teva mare”. I veient que tot i ser tard encara era hora de trucar, li va fer cas. “Mare, no sé què fer”. I després de diverses preguntes i anades i vingudes, la mare li digué: “El millor que pots fer és anar a dormir i demà serà un altre dia”. I es va ficar al llit sense saber ben bé si l’endemà tornaria a fer dels no sabers certeses.
