Poliamor

Un cop dutxat, vaig sortir del despatx i vaig arribar-me xino-xano al Trimalquió. Vaig trobar-hi l’Oliver preparant un curs de cuina sumèria que s’impartia al migdia. Segons m’explicà, com si estigués revelant un secret mil·lenari, estava preparant els ingredients de dos plats sumeris estrella que, passant pels babilonis i els assiris, havien pervingut fins als nostres dies: pollastre amb nous i magranes i una peculiar barreja d’espècies amb pa anomenada Zaa’arr.

–Al principi va costar-me agafar el to dels escacs –digué quan passàrem a parlar de La Terrassa–. Vaig haver de llegir-me un llibre freak sobre el tema escrit per un escaquista soviètic que havia sigut astronauta. Un llibre brutal, te’l recomano, Escacs a les estrelles, d’Anton Junyensky, que m’ha anat molt bé per definir el meu perfil com a jugador.

–Has percebut res sospitós?

–La veritat és que no. M’he fet amic dels jugadors més habituals. Són gent guai. Després de jugar fem birres i se’ns fa tardíssim. Un d’ells, el més enrotllat, m’ha convidat a dinar amb la seva família i tot.

–I l’home de les rastes?

–Ni rastre. Tampoc han fet cap comentari referint-s’hi.

–Merda, s’ha esfumat de la capa de la terra…

–L’únic que no em quadra, de fet, és la noia amb qui eres ahir quan vas passar pel bar.

–La Lídia…

–Abans que vinguessis, parlava amb un parroquià. Un paio pijot, que va engominat i es vesteix amb polos de marca, i que sovint es mira les partides com un estaquirot. No sé, va semblar-me estrany, no s’adeien gens.

–Quan vaig venir, l’home hi era?

–No –respongué l’Oliver– ja se n’havia anat.

–I vas poder escoltar de què parlaven?

–Des d’on era va ser-me impossible. Sí que vaig fixar-me que ella li donava alguna cosa.

–De quina mena?

–Era petita i estava embolicada amb paper. En un primer moment, vaig pensar que era la seva camell, però dubto que fos coca. Hagués sigut massa explícit…

De sobte, l’Oliver aturà el que estava dient i mirà darrere meu. La Núria havia arribat i ens fitava amb un somriure murri.

–Ja veig que els meus deixebles preferits en porten alguna de cap…

–Bé –digué l’Oliver esmunyint-se, amb uns estris de cuina, cap a la sala on es feia la demostració.

–Núria, no és això.

–Xato, a mi no m’enganyes.

–Et puc fer una pregunta?

–I tant.

–Què va passar entre el Porxas i tu?

La Núria agafà una ampolla de vi d’un amari on n’hi havia una filera d’arrenglerades i li’n llevà el tap.

–Com diu un antic proverbi babiloni, “Els Déus anaven beguts de vi quan van fer el món”.

–Va, conta-m’ho.

–Amb les coses interessants que hi ha al món, tens curiositat per això? –exclamà servint-me una copa generosa.

–Sí, absolutament.

–Fa molts anys el Porxas i jo vam tenir una relació.

–Vau ser nòvios?

–Bé, jo no em vaig considerar mai com a tal…

–Vivíeu junts?

–Sí, és clar, va ser llavors quan es va torçar.

–La convivència va ser una catàstrofe?

–No t’ho pensis –digué reomplint-se la copa–. El que passa és que vaig fer-li una proposta que el va treure de polleguera i va fotre el camp.
–Alguna cosa punky, oi?

–Vaig dir-li que tenir sexe sempre amb la mateixa persona m’acabava avorrint i que, per a mi, l’amor anava més enllà d’això. I li vaig proposar que la nostra relació fos lliure. A ell el volia com a company de vida, però volia cardar amb d’altres mentrestant. Això és tot.

–Núria, ets la meva ídol, vull un pòster teu al despatx! –vaig dir tot brindant–. A l’home devia girar-se-li el cervell…

–He, he, i ara tu explica’m això –proferí la Núria agafant un diari que portava a la bossa.

Vaig mirar-me’l. Es tractava de l’exemplar d’avui d’un periòdic barceloní ben conegut. Publicava en portada, en exclusiva, que els crims de Sant Gervasi estaven relacionats amb les antigues txeques. Un dossier informatiu sobre la qüestió ocupava les primeres pàgines i explicava en profunditat la vinculació amb les txeques de Vallmajor, Sant Elies i Saragossa. Fins i tot, hi havia una peça destacada sobre Laurencic i la seva trajectòria funesta. La informació, segons els periodistes que signaven l’exclusiva, provenia de fonts de la investigació que estava duent el cas.

–Bé, és llarg d’explicar… –vaig dir escurant el vi que quedava a la copa –. M’he ficat en un bon merder.

–Ja ho veig… I l’Oliver?

–No, ell només m’ha donat un petit cop de mà en tasques de seguiment.

–I ara què? –preguntà emplenant-me novament la copa.

–El mòbil dels assassins és clar. El problema és que no es té cap pista per buscar-los.

–I el convent de Vallmajor?

–Hi he estat, no hi ha res. Estic convençut que han “reconstruït” una txeca en algun lloc del barri, però no tinc ni idea d’on.

–Els qui han fet això no són la xusma d’extrema dreta que persegueix antifeixistes per estomacar-los i es reuneix el dia de la Hispanitat a Montjuïc brandant banderes franquistes. Són gent refinada, de classe alta, carregats de diners –afegí després de fer un glop de vi–. Per caçar-los, s’ha de saber com pensen…

–I això com es fa?

–Doncs parlant-hi, no són extraterrestres. És el que anomeno l’estratègia Hannibal Lecter. Com que els assassins no hi són, es tracta de contactar amb gent semblant a ells i parlar-hi llargament. Són més accessibles del que aparenten.

El timbre del Trimalquió sonà. Havien arribat els primers alumnes del curs de cuina sumèria.

–Xato, se’m gira feina. Promet-me que et cuidaràs –digué abraçant-me.

–Sí, no pateixis.

Vaig sortir del Trimalquió envalentit pel vi i barrinant com podia dur a terme l’estratègia Hannibal Lecter. Podia visitar un bordell del carrer Marià Cubí per veure quin personal hi rondava, però potser era millor començar per un lloc menys heavy, com un bar o una cocteleria.
Se m’acudí, passant per Diagonal amb Via Augusta, entrar a Furest, una boutique elegant i exclusiva. Vaig trobar-hi uns pantalons i una camisa de lli que podien servir per a la incursió. En pagar-ho, vaig somriure pensant que li passaria la factura al Porxas.

Tot seguit, vaig pujar Aribau amunt i, trencant per La Forja, vaig enfilar Tavern, un carreró plàcid al cor de Galvany. Allí hi havia La Taberna dels 11, un establiment minúscul (de fet, tot ell era una barra) que es trobava gairebé tocant a Via Augusta i que oferia un menú de migdia esplèndid. De la barra estant, i cruspint-me un arròs amb bacallà suculent, vaig buscar pel mòbil possibles bars de copes on executar el meu pla, mentre pensava en el que m’havia relatat l’Oliver sobre la Lídia. Rumiant quina en portava de cap amb l’individu engominat, vaig adonar-me que l’enyorava.

El cambrer de la Taberna, un tipus simpàtic, em recomanà que anés al Psyché, una cocteleria que quedava a prop.

–Sovint, quan plego, vaig a fer-hi un trago.

–Quin tipus de gent hi ha?

–Ja ho saps –afegí apropant-se perquè no el sentissin–, ricatxos del barri, penya que no saben on fotre els calés. Fan ràbia, però els còctels són collonuts.