Cultura
Felip González, crític d’art i docent de l’ESDAPC campus Llotja
El barri de la Bonanova té la doble sort d’acollir, per una banda, el campus Llotja de l’Escola Superior de Disseny i d’Arts Plàstiques de Catalunya (ESDAPC), ubicat al carrer Ciutat Balaguer número 17 i, per altra banda, l’exposició de vídeo-performances realitzades per l’alumnat de 4rt curs dels quatre graus de disseny de l’optativa ‘Panorama de l’art contemporani’, sota la curadoria d’un servidor. Amb el títol Reacciona ESDAPC23, l’Espai Blanc del campus Llotja aixopluga del 21 de novembre i fins al 4 de desembre, l’exposició de dotze vídeo-performances que, alhora, dialoga amb dotze instal·lacions, on s’hi inclouen els diferents objectes trobats que s’han fet servir en cada vídeo-acció.
D’entrada, la idea gestacional d’aquest projecte expositiu parteix d’un taller teòric-pràctic de performances desenvolupat dins de l’assignatura de Panorama de l’art contemporani. Al llarg de les diferents sessions d’aquest taller, l’alumnat va connectar, experimentar i reaccionar algunes propostes de microaccions, performances amb objectes, i, especialment, d’accions imperceptibles inspirades en els artistes i docents de la Facultat de Belles Arts de València; Elia Torrecilla i Pepe Romero.
Empatitzar, reflexionar i posicionar-se davant l’art
Al llarg de l’Espai Blanc, el públic serà interpel·lat a empatitzar, reflexionar i posicionar-se vers els diferents relats situacionals proposats a les instal·lacions i vídeo-performances. A nivell temàtic, es pot detectar cinc grans blocs narratius. El primer bloc fa ressò a les amenaces de la manipulació mediàtica de les fake news exemplificada amb la peça Oye! de la Zhu Qian i el Joel Matamoros.
A continuació, ocupant un segon bloc, cal fer esment a l’alarmant invisibilitat de les malalties mentals a través de la reflexió tautològica del jo reflectida en l’obra Me and I de la Laura Berral i la Maria Verdaguer. També s’inclou, en aquest mateix bloc, la recreació de gestos congelats i accions alentides amb la performance Canvis de l’Antoni Benassar, l’Aina Matínez, la Rita Oliva i la Júlia Betancourt, com una manera reivindicar l’aquí i ara, a partir d’una marcada desalereacció improductiva.
El tercer bloc està caracteritzat per la denúncia i crítica social. Des d’aquest marc, s‘han de ressaltar aquelles obres preocupades pels efectes nocius i contaminants de l’actual moda fast fashion, com es pot veure a les peces Obsolescencia programada de la Soumaya Mimou, el Marc Jiménez i la Jessica Marugan i Despullant al consumisme de la Judit Malonda, la Nora Rojas i la Marina Sánchez.
Sense deixar aquest esperit de denúncia i crítica social, s’ha de rescatar l’acció Warning!, protagonitzada pel Pedro D’Onofrio, la Júlia Megía i la Sílvia Jiménez, en la que ens vaticina un terrible futur diatòpic, cada cop més violent i impassible davant les actuals catàstrofes mediambientals i socials.
En un quart bloc, s’han d’assenyalar aquelles obres que subratllen en els seu relats la impotència i frustració com a símptomes denigrants del sistema productiu postindustrial. En aquest sentit, destaco la vídeo-acció Puppy Society de la Marta Aixalà, la Paula Aranda i el Carlos González, on s’hi incideix sobre la pèrdua de l’autonomia i individualitat en una societat cada cop més controlada i líquida i, finalment, la peça Prohibit de la Mireia Comas i la María Peralta, en què ens parlen sobre les nostres obsessions que, en molts cops, ens impossibilita contemplar altres perspectives.
I, per acabar, el cinquè bloc està orientat a l’esgotament físic i psíquic que comporta els estudis de disseny i la pròpia vida universitària amb les vídeo-accions Vida de l’estudiant de la Blanca Marès, el Carlos González i l’Aura Bravo, Metodologia atemporal de la Gio Galindez i el Miquel Guaràs, Sobre disseny de la Maite Carpena, l’Arnau de Monserrat i la Lucía Varela, i, finalment, l’alliberadora i disruptiva obra Breaking Rules del Santi Velandia i la Maria Colado.
Reviure, resignificar i rumiar
Per acabar, s’ha de ressaltar la importància simbòlica dels objectes artístics instal·lats a l’Espai Blanc, ja que constitueixen un ma non troppo objectual de les accions, al pur estil duchampià, sota la pretensió d’encoratjar a les persones assistents a reviure, resignificar i rumiar situacions i espais del campus força transitats o bé oblidats. En aquest darrer sentit, es tracten racons de pensament que necessiten ser reinterpretats i reaccionats per vosaltres mateixos, els espectadors.
