Opinió
Miquel Saumell
Va ser un dels episodis més lamentables de la nostra història econòmica recent, i va suposar pel contribuent un cost altíssim que no es recuperarà mai. Es parla d’uns 65.000 milions, però la xifra exacta no la sabrem mai. Parlem d’aquell episodi mal anomenat com el ‘rescat de la banca’, és a dir, el rescat per part de l’estat espanyol d’unes institucions financeres mal gestionades, i algunes en fallida. Però convé recordar que de banc no se’n va rescatar cap, i de banca, tampoc. I de caixa ben gestionada, tampoc se’n va rescatar cap.
Amb les coses de menjar no s’hi juga, i no s’hi val a fer demagògia barata. Una caixa no és un banc. Un banc és una societat anònima que té uns propietaris, anomenats accionistes, els quals, quan adquireixen les accions, saben a què aspiren —a cobrar uns bons dividends—, i a què s’exposen —a veure’n reduït el valor fins a perdre els diners invertits si les coses van mal dades—.
Les caixes, en canvi, no tenen propietaris. Les caixes d’estalvis que es van rescatar amb els nostres diners no tenien accionistes, i eren dirigides, molt mal dirigides, per cert, per polítics que no estaven preparats per fer de financers. No és una diferència menor. Ben mirat, a qui es va rescatar no va ser a unes institucions de crèdit gairebé en fallida, que també, sinó als seus impresentables gestors, polítics de tots els partits. Si no hi hagués hagut aquell rescat tan vergonyós, molts dels polítics que van deteriorar els balanços d’aquelles institucions amb total impunitat segurament haurien acabat a la presó.
“Uns culpables han tapat uns altres culpables, i la festa, com passa sempre, l’ha acabat pagant el contribuent”
No deixa de sorprendre que, encara ara, alguns polítics confonguin, interessadament, els termes d’aquella operació. Alguns polítics semblen haver oblidat que al capdavall a qui es va rescatar va ser als seus companys de partit, uns personatges que es pensaven que gestionar una institució financera era tan fàcil com resoldre un sudoku. I dit tot això, diré també que jo no hauria rescatat aquelles caixes; les hauria deixat caure, com es deixa caure qualsevol altre negoci que fa fallida. Així funciona l’economia de mercat tal com jo l’entenc.
Els responsables d’aquell desastre financer van ser tant polítics de dretes com polítics d’esquerres. Uns culpables han tapat uns altres culpables, i la festa, com passa sempre, l’ha acabat pagant el contribuent. Tot plegat ha constituït una gran injustícia social, també perquè molts d’aquells personatges continuen administrant pressupostos públics i presumint de grans gestors. I tothom que conegui mínimament el tema sap que aquells individus no eren res més que uns grans depredadors dels recursos públics.
Miquel Saumell es dedica al comerç exteior
