Gent del barri
M. Antònia Font Fernández
Aquest mes, entrevistem Roser Oller (1930), vídua de Jordi Capell. Des de l’Associació de Veïns de Sant Gervasi, aquesta veïna ha picat molta pedra per polir el barri, i ara, la Comissió de Festes reconeix la seva dedicació homenatjant-la com a personatge de l’any. La Roser és la tercera de quatre germans. Quan era adolescent, el seu pare es va quedar a l’atur, circumstància que la va obligar a alternar els estudis amb una feina. Malgrat tot, va poder formar-se a l’Escola Virtèlia. A més, va pertànyer a la Confraria de Montserrat.
La gent la coneix com Roser de Capell…
Sí, és una manera de mantenir viu el record del Jordi. Amb el meu marit érem una parella molt autònoma, cosa que en aquella època no era gaire corrent: ell m’empenyia a acabar la carrera de música si era el que jo volia, perquè a ell també li agradava molt la seva feina i també era molt independent.
Fins que es va morir en aquell accident: va ser un daltabaix, no vaig acabar res. Tenia tres fills i, tot s’ha de dir, tampoc no en tenia gaires ganes. Per sort, em va ajudar tothom: la família, els amics (que en teníem molts, perquè en Jordi era d’amics, i jo també)… Tothom intentava treure’m del forat perquè no em tanqués a casa… Els estic molt agraïda.
I va tirar endavant uns quants projectes. El primer, l’Escola Nabí.
El Jordi era arquitecte i llicenciat en Exactes, però el que més li interessava en aquest món era aconseguir que tothom tingués accés a la cultura, i per això volia crear una escola d’ensenyament modern. I amb l’Elisa Moragas, que era la directora de l’Escola Sant Gregori, vam fundar dues cooperatives: una per a mestres i una per a pares. El que passa és que va durar poc perquè el nostre projecte era molt idealista però a la pràctica no va funcionar.
Doncs bé, Elisa Moragas em va demanar que l’ajudés fent classes de música. Sempre sense desatendre els meus fills, eh! Jo li vaig recordar que no havia acabat els estudis, però ella estava convençuda que els feia falta, i observant-la a ella i a altres amigues, com ara la Maria Dolors Bonal, vaig aprendre a fer classe, cosa que vaig posar a la pràctica a l’Escola Nabí.
Si el Nabí no hagués estat un centre on la música era una matèria transversal, potser no m’hi hauria compromès. Vaig fer-hi moltes coses: vam musicar poemes, vaig fer venir el Raimon… El més sonat va ser un cançoner que van gravar els nois, perquè, a banda de la feinada que representava, vam necessitar reforços de mestres per cantar la veu de baix: com que no em sentia gens segura, demanava ajuda a tothom.
Fins que va deixar el centre…
Hi vaig estar uns 17 anys, perquè sempre he procurat acceptar que els projectes s’acaben i cal començar-ne d’altres.
També ha estat política…
Vaig ser fundadora de Convergència Democràtica de Catalunya, el partit que s’ajustava millor a la meva forma de pensar. I com que era gent que coneixia i que més o menys pensava com jo, em va interessar. Passa, però, que a mi m’agrada molt la política, però des d’on podia treballar a peu de carrer, era des de l’Associació de Veïns. A més, jo, que vaig ser educada en una família molt demòcrata (el meu pare havia estat a l’estranger), no entenia que, després del franquisme, la gent es barallés perquè no triava el mateix camí democràtic. Discutir, sí, però… barallar-se!? És que, després de la dictadura, tots n’havíem d’aprendre. En el meu cas, els quatre anys que vaig ser diputada vaig aconseguir resoldre algun problema i la gent em felicitava , cosa que és d’agrair, perquè sempre he intentat ser lleial i conseqüent amb els meus principis; com sap, més fàcil de dir que de practicar. Això sí, no vaig tenir ni un dia lliure.
La política i la pedagogia han d’anar de la mà
Parli’ns de l’Associació de Veïns.
Durant un temps, vaig estar ajudant un amic, regidor, en assumptes culturals i en l’Associació de Veïns de Sarrià. Fins que em vaig adonar que el més lògic era treballar a Sant Gervasi, que és on he viscut sempre. Aquí estava tot per fer, ja que no hi ha un nucli clar com a Sarrià, Gràcia o Sants. El nostre objectiu era impulsar aquest barri, però alhora atenent a les diverses zones. Ara, com podríem abastar nosaltres sols des de la Bonanova fins a la Diagonal?!
Tot i que de manera pacífica, a l’Associació de Sant Gervasi hem fet molta feina: quan vam començar, com que no hi havia Internet, havíem d’anar casa per casa… Una vegada, per Nadal, vam calcular que si cada família ens ajudava podríem endegar algunes activitats de caràcter social en benefici del barri. Hi va haver qui ens va dir que havia de pagar qui hagués tingut la idea, però nosaltres mai no ens enfadàvem. Passat el temps, resulta que molta gent que ara ens estima no entenia del tot la feina que fèiem nosaltres: no haver estat combatius ens ha ajudat molt.
Especialment, ha contribuït a dinamitzar la Festa Major…
Gràcies a la bona relació que hem travat amb Barnavasi: justament així és com ens vam conèixer. Un any, vam pensar d’organitzar-ne alguna de grossa per fomentar el comerç de barri, encara que sigui més còmode i barat comprar-ho tot a un mateix lloc (el cert és que els grans establiments paguen menys impostos). I vam demanar permís a l’Ajuntament per fer venir una grua i un lampista per il·luminar el xiprer de la plaça de la Bonanova, que feia 14 metres. Hi vam fer el concert de Nadal… El rector també ens ha ajudat molt, hi ha donat molta vida, al barri.
Que queda encara per millorar el barri?
Necessitem un centre cívic per al jovent, un poliesportiu i un teatre, bàsicament això. Ah, i l’ascensor del Putxet: això sí que és important, i no el tramvia, perquè aquí no tenim gaires comunicacions. Pel que fa a les línies noves de bus, que han generat tanta polèmica, és veritat que són més racionals, però han canviat les parades sense mirar que la gent pugui baixar còmodament. Fem les coses bé! A més, els de l’Ajuntament, tal com s’expliquen, són intel·lectuals que no contesten les preguntes dels veïns; s’expliquen entre ells i els falta pedagogia: per entendre’ns, el que vol saber la senyora Pepeta és a quina parada ha de baixar per anar a la consulta del seu metge!
La Roser predica que la política i la pedagogia han d’anar de la mà. I servidora creu que si l’únic paper pautat que existís fos el de la música i no el de la burocràcia, la nostra societat no hauria perdut tant els papers. Parlant de música… bona Festa Major a tothom!
Una gran referent cultural i d’activisme al seu barri. Va fer gran feina també a les files de CDC i darrerament ha estat motor en l’impuls de l’iniciativa popular pel canvi de nom del carrer Reis Catòlics a Elisa Moragas. ACS Roser.