Cuina de convent
Fra Valentí Serra
Avui em plau de presentar una de les principals herbes remeieres en la nostra tradició mediterrània: la sàlvia (llat., Salvia officinalis). Aquesta planta té una gran importància en la medicina popular, i àdhuc científica, car és una planta qualificada pels apotecaris d’oficinal.
Les plantes oficinals són aquelles que entren en els preparats farmacèutics; podríem dir que és com si fossin les herbes santes dels apotecaris atesa llur eficàcia. Els antics caputxins tingueren un coneixement força precís a propòsit dels principis actius tant de les herbes santes i aromàtiques com, també, de les herbes oficinals, particularment sobre la sàlvia, la calèndula, la fumària, la morella i el romaní.
La sàlvia és una planta que té unes flors blavoses i d’olor discreta disposades en forma d’espiga. Aquestes flors, escaldades, solien ser utilitzades per a perfumar les aigües destinades a la confecció de col·lutoris per a la vista i, sobretot, eren usades per a la preparació de bàlsams per a desinfectar i cicatritzar les ferides, especialment les bucals i les nafres de les cames.
Els caputxins Fra Salvador de Barcelona († 1773) –que era l’herbolari del convent barceloní de Santa Madrona situat on actualment hi ha la plaça Reial– i el prestigiós infermer Fra Jacint de Sarrià († 1778), ambdós religiosos, conegueren i empraren amb notable eficàcia les herbes santes i les plantes oficinals, particularment la sàlvia, que descriviren com una herba remeiera “tònica y estomacal, y molt bona per a la debilitat de lo estómach, catarros, diarrees cròniques, car facilita les digestions y convé de prendrer, així després de sopar y de dinar, una cullerada de Sàlvia d’Aragó en infusió barrejada ab una cullerada d’anís y d’aiguanaf” (APCC, Receptari, s. f.).
Els antics frares també empraren la sàlvia a la cuina per a perfumar la carn de bou amb brots de sàlvia, que collien ben florida a les hortes conventuals entre maig i juliol i que feien assecar a l’ombra per tal de ser usada en algunes receptes de la cuina caputxina. La tradició popular de casa nostra s’ha referit a la sàlvia en algunes de les seves dites i refranys. Per exemple, es deia a la ruralia de Catalunya: “la sàlvia ho cura tot” i “la sàlvia ho salva tot”, mentre que en els convents s’afirmava, a guisa d’apotegma, “qui té sàlvia en lo seu hort, un gran remei té molt a prop”. A l’article vinent tractaré, si Déu vol, sobre les virtuts de l’orenga.
Fra Valentí Serra de Manresa és arxiver dels Caputxins de Sarrià
