El Racó del Veïnat
Roser Díaz
És lògic, fàcil i justificable que quan l’home s’enfronta a un problema desconegut de dimensions planetàries i que la seva conseqüència final s’escriu amb nombre de defuncions, s’esveri, s’espanti, i prengui les decisions més dràstiques i acurades per protegir-se d’un enemic gegantí.
Això ja ho vàrem viure. Ens vam tancar dins de casa, aturant tota la nostra vida, congelant el nostre temps, amagats i espantats demanant a Déu que aquell constipat sense importància, que va resultar ser una pandèmia mundial, no truqués a la porta de casa nostra. Esfereïts vam fer cues interminables per comprar menjar, vam lluitar per aconseguir aquella mascareta que regalaven a la farmàcia, vam aprendre que era el Zoom, les videotrucades, i a poc a poc la pantalla de l’ordinador es va convertir en la nostra finestra al món.
Cada dia veiem que els nostres estalvis baixen a un ritme semblant al que puja la nostra incertesa. Ho vam passar obedients, entossudits i esperançats segurs que l‘esforç tindria una compensació equitativa. Les solucions….. ja es van veure, subvencions encriptades dificilíssimes de gestionar, pagaments d’ERTOs que es van demorar tant en el temps que van obligar molta gent a demanar crèdits per menjar, cues a Càritas, voluntaris suplint aquelles coses que havien d’estar previstes, i tot perquè tenien por al desconegut que es reflectia en forma de malaltia i mort.
D’això ja han passat cinc mesos, estàvem advertits, coneixíem l’enemic i teníem per ben cert que amb més o menys força, tornaria. Ara, ja ha arribat. Sorprenentment ha estat a les escoles, aquell lloc més temut, on el control ha estat millor. La comunitat educativa ha fet una bona feina, un bon esforç. Però, podem dir el mateix en els altres àmbits? Sectors maleïts, copejats una i una altra vegada com la restauració, evidencien que ells no són els únics culpables, hi ha molts més. Cinc mesos per posar en marxa quelcom més que una teoria, que unes proves.
Tenim el mateix problema, un sistema sanitari a punt del col·lapse, potser no es pot demanar sempre el mateix a aquests, no hi ha superhomes, encara que hi hagi supervoluntats. Ara el virus ha tornat amb tota la seva força i la gent ja no té la por ni el convenciment que un esforç tan gran tingui una recompensa a l’alçada. Ens sacrifiquen la nostra vida, perquè no treballem per viure, sinó que només se’ns permet viure per treballar, s’ha de produir perquè giri la roda. A aquestes alçades em pregunto: no seria millor haver considerat abans un pla de previsió, coneixíem l’enemic? La ignorància no ens pot justificar.
Les mesures actuals són de cara a poder passar un Nadal mitjanament raonable, però després de tot això, qui té la raó? L’euro o la persona? No em queda gens clar qui està al servei de qui.
