El relat
Elsa Corominas
… y el mayor bien es pequeño;
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.
Calderón de la Barca
Hi havia setmanes en què somiava intensament i llavors els somnis entraven a la seva vida real fent-se presents i fins i tot molestos en la rutina. Eren somnis més potents que la quotidianitat i que impedien fer-hi front amb normalitat.
Alguns eren recurrents i relacionats amb animals. Somnis obsessius, en què es preguntava a quins llocs dormen els grills o per què els ocells van a parar a les ciutats quan poden fugir-ne, el perseguien durant el dia i les possibles respostes serpentejaven trapellejant pels seus pensaments. De vegades somiava moments íntims, situacions de perill o discussions aferrissades amb gent propera i el somni era tan vívid que impregnava la manera com es relacionava amb aquestes persones si coincidien properament. Quan no aconseguia completar el relat del somni per culpa d’alguna interrupció, en feia i desfeia desenllaços mentals durant la resta del dia.
Un matí es va despertar abans de la sortida del sol, suat i atabalat, de nou havia somiat que no havia completat correctament algun tràmit burocràtic imprescindible. Mirant de treure’s l’angoixa del cap li va sonar el mòbil, era un número conegut, de la secretaria del departament de la universitat. Una veu freda li feia saber que, per una auditoria, estaven fent comprovacions a l’atzar dels currículums del professorat agregat i que resultava que no era llicenciat, tal com havia declarat en iniciar els cursos de doctorat en una reconeguda institució universitària estrangera. La universitat, en el marc d’una campanya europea contra el frau científic, havia descobert que no havia completat la llicenciatura i confirmava que li faltava una assignatura per acabar la carrera, la qual cosa invalidava tots els assoliments acadèmics posteriors. Se li obria un expedient per falsificació documental i quedava expulsat i suspès de sou i inscrit en una llista negra universal de científics fraudulents fins que es fessin les comprovacions pertinents. Podia presentar al·legacions de dret i de fet per mirar de reconduir la situació, però ja l’advertien que ho tenia difícil. En penjar el telèfon es va colpejar les galtes amb els ulls desorbitats, mirant de despertar del malson. I va sonar una musiqueta que va voler pensar que era el despertador. Però no, era un SMS de la Seguretat Social on l’informaven que acabava de ser donat de baixa i, sense temps ni d’assumir aquest sotrac li va arribar un altre SMS de la Direcció General de Trànsit amb l’avís que rebria un burofax amb una citació judicial perquè arran de la penalització per haver aparcat en un lloc prohibit la setmana anterior, havien comprovat que no havia superat la prova de coordinació i anticipació del darrer examen mèdic que havia fet per renovar el carnet de conduir i, per tant, li seria retirat fins a nou avís. Es va pessigar fort, mirant de despertar i va prémer el botó de mans lliures quan sonava de nou el telèfon, i l’estança es va omplir dels crits de la seva exdona, l’amor de la seva vida, des de Mallorca, on estava ultimant els detalls per a l’àpat imminent de celebració del seu nou casament i acabava de saber que ell encara tenia pendent de signar els papers del divorci. Mentre escoltava perplex el reguitzell d’insults i improperis, un avís de l’aplicació de salut l’alertava que calia repetir la ressonància magnètica del genoll que s’havia fet feia dues setmanes i que el dia anterior el metge de capçalera havia donat per bona; semblava ser que en una nova revisió de la imatge, el diagnòstic feia pensar en la presència d’alguna malformació que calia revisar. Va tancar i obrir els ulls diverses vegades, amb força i fent-se mal, buscant sortir d’aquella allau de despropòsits.
I empès a sortir del malson, s’ensonyà pensant en Hamlet i de seguida va caure en els braços de Morfeu i un nou somni on ell era un reconegut actor de fama internacional el va atrapar. Representava el conegut monòleg de Shakespeare davant d’un públic selecte. I just després dels versos “Morir, dormir, i potser somiar; aquest és el destorb: perquè els somnis que habiten en el son de la mort, un cop ja ens hem després d’aquesta pell mortal, ens imposen respecte, és aquesta la causa que fa que les desgràcies durin tant” es quedava in albis. Al tercer intent es despertà neguitós amb la pesarosa sensació de quedar-se en blanc, però relaxat pensant que tot el que havia passat aquell matí era, en realitat, un somni.
