Gent gran
Montserrat Cornet
La primera setmana d’aquest agost (2018) va morir, a Barcelona, al nostre barri, al seu pis del carrer Alfons XII, la Rosa M. Carrasco Azemar, filla de Manuel Carrasco i Formiguera. Feia molts anys que vivia prop de casa.
Dos mesos abans, jo l’havia visitat, cosa que feia sovint. En aquella ocasió vaig anar amb el meu fill Jordi, la seva dona Agnès i la Sara, la filla. Tots tres varen quedar admirats per la petita terrassa tan plena de testos i de flors.
No sé com s’ho feia. Tenia dues terrasses plenes de plantes, a les quals era difícil d’accedir a causa de la seva dificultat per caminar i a l’accessibilitat a través d’unes escales. Les flors, però, sempre feien goig. I se les estimava.
Fa poc, vaig trobar, pel barri, a l’Àngels, la veïna de sota de la Rosa M. «Tinc la clau. Pujo a regar-les. No voldria que, qui vingui a viure, trobi un cementiri de flors.» La Rosa M. ja no hi és però, gràcies a un àngel, les flors continuen vives.
Tant de bo, la vintena de plantes i flors del meu balcó i la mitja dotzena del meu apartament trobin, quan jo no hi sigui, un àngel que les cuidi.
Si tots fóssim tan sensibles com l’Àngels, el món seria un jardí ple de pau… i d’amor.
