8 C
Sant Gervasi
| Dimarts 01 de desembre de 2020 |

Un meló per encetar, el virus i la tardor

"El temps ha passat i amb ell les esperances de tornar al món pre-covid. No hem de tenir por, la vida actual és tan nostra com aquella que hem deixat enrere"

El Racó del Veïnat

Roser Díaz

Quan va començar el tema del covid-19 i amb ell el confinament el mes de març passat, qui més i qui menys es creia que això era quelcom passatger. Una aturada curta a les nostres vides. Veiem la pandèmia com un fum que tot ho enterbolia, però crèiem de manera seriosa que la nostra vida estava intacta esperant-nos, i que aquelles coses que havíem interromput, abans o després, les tornaríem a reprendre. Però el temps ha passat i amb ell les esperances de tornar al món pre-covid. Tots hem viscut l’hivern, estranyats, la primavera, amagats, i l’estiu, expectants. El mantell de boira que es va desplegar aquell tretze de març, encara ens embolcalla. No vivim en un món fantasma, les situacions, els sentiments i les angoixes empenyen dia a dia les nostres vides. El que vàrem aturar no ha restat impertèrrit i encara que així fora, nosaltres hem canviat.

Moltes coses que vèiem amb positiu, ara les mirem amb recança, el que era bo, ha passat a ser, com a poc, dubtós. El canvi va estar sobtat i ràpid. Els nostres esquemes mentals encara veuen com immutables els paràmetres de la vida anterior. Tampoc va ser un canvi prou traumàtic, res es va destruir, res es va perdre, com podia passar a conseqüència d’una acció bèl·lica, per això ens costa tant admetre que hem d’avançar. Deixar enrere els nostres comportaments i crear-ne de nous, no pas reinventar, no ens serveix el que ja existia, no podem maquillar, hem de construir noves bases adequades al moment real.

Amb aquest ball entre el vol i dol ens acostem a la tardor. Els espais es redueixen, les hores de sol son menys i la vida a l’aire lliure de mica en mica s’estreny. No hem de tenir por, hem de defensar la nostra vida actual que és tan nostra com aquella que hem deixat enrere. Tots hem perdut alguna cosa, tots ens hem embrancat en un laberint, però si no es pot sortir per la mateixa porta que vàrem entrar hem d’obrir una nova, que n’aporti una forma de vida adient i que no té per què ser pitjor que aquella que un dia de març la malaltia va segar. Encetem el nou meló i innovem tot el que calgui, sense matrius per canviar i amb projectes diferents i versemblants per desenvolupar. Només podem mirar endavant, i quan abans ho fem, abans tindrem una vida més gratificant.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.