DESTACATS: MARIA EUGÈNIA GAY · NADAL

Dijous 12, desembre 2024
8.7 C
Sant Gervasi
9.3 C
Sarrià
Publicitat

Un pati a entrada de fosc

spot_img

Publicat el 3.3.2018 9:30

Arts i lletres

Maria Rosa Godes

Quan sento el pessic de l’enyor i de la melangia, he de sortir al pati. A s’horabaixa, com diuen a Les Illes, quan ja fa dies que han avançat l’hora i a tothom li agafa com una alegria, és aleshores que el pessic se’m fa intens. Al pati, tot emblanquinat de calç, les parets són plenes de buguenvíl·lies, heures i llessamins, al fons de tot un llimoner petit i per tot arreu testos plens de pensaments i alegries. M’assec a la gandula i poso la casset de sempre. Miro el cel, ja lilós, i les orenetes xiscladores passen i passen pel quadrat del cel del meu pati. El color dels pensaments, com de vellut, morats i grocs, i les alegries tan bigarrades, em porten records punyents, enterrats de tants anys!
El llessamí m’ofereix la seva olor, que és la teva olor, o la del teu jardí, no ho sé ben bé, tot va lligat: la teva rialla, els teus ulls foscos, la teva mirada. Aleshores he de sentir la música, la música de quan et vaig conèixer. Que joves tots dos! «Les feuilles mortes», de Juliette Greco, «Ne me quitte pas», de Jacques Brel, i el piano de Tete Montoliu: jazz amb les cançons populars catalanes. Les notes del piano, clares, concises, vibrants, m’afinen els sentits; les variacions comencen a relaxar-me.
«Ai amorosa Anna Maria, robadora de l’amor…
Sa mare la pentinava amb una pinteta d’or,
son pare se la mirava…
robadora de l’amor…»
Sí, me’l vas prendre tot sencer i encara me’l tens robat, l’amor. No me l’has tornat. I el trobo tant a faltar! El necessito. Perquè el forat que em deixares encara no l’he omplert amb res. I la tarda va morint i comença a néixer la nit poc a poc; els perfils s’esvaeixen, els colors s’apaguen, les orenetes comencen a clarejar cap a l’oest fins que ja no creuen sobre el meu cap, ple de notes, tot ple de música. El perfum és ja tan intens que quedo carregat d’olor i, aleshores, davant meu, hi ets tota sencera. El pessic se’m fa dolor profund. Tanco els ulls per no veure’t, però segueixes present en l’aroma de llessamí, en els dits d’en Tete, prement-los sobre les tecles del piano, en el silenci de s’horabaixa.
«Ai amorosa Anna Maria…
Robadora de l’amor…»
De sobte s’encenen els llums de la casa i surt a fora la meva dona. Jove, riallera. –I dò! Què hi fas gairebé a les fosques? —diu amb la seva veu dolça, cançonera. M’abraça, s’asseu als meus genolls—. Ja t’agafa l’opressió de Ses Illes?
Si —li contesto—. Ja saps que em costa molt habituar-me a viure a Ciutadella. Vosaltres hi sou avesats, però una illa per a un peninsular és com un xic de presó. És una sensació que mai no m’he pogut treure de sobre. Em sento una mica engabiat.
La beso, li miro la mirada, tan tendra, tan allunyada dels meus pensaments, que m’agafa més tristesa encara.
—M’estimes? —em diu.
—I és clar, dona! Què faria sense tu!
Els seus ulls brillen, foscos, i es canvien pels teus, i la seva boca per la teva, i la seva cabellera per la seda dels teus cabells trenats. La beso amb els besos que vaig donar-te, i em submergeixo en la seva olor, que no és la teva ni tampoc la seva, sinó la del llessamí. I l’abraço tan fort, que em diu fluixet:
—Em fas mal!
Em desperto del meu petit miratge, l’acaricio i li beso els ulls perquè no em mirin i no vegin dintre dels meus tot l’enyor de la teva mirada.
—Entrem a sopar?
—Sí, entrem.
I aquest pati, que és el meu, tot ple de la teva imatge, ple del teu perfum, ple de les notes de Tete Montoliu.
«…Robadora de l’amor…
Ai amorosa Anna Maria…»
A dins, tot llum, la meva dona, alegre; jo, amb el forat a dins del pit, dolorós, punyent, i a fora, solament ja, un pati a entrada de fosc.

Publicitat
spot_img

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.