Fotografia de Roser Díaz Martín

Gent gran

Lliurament de premis del 3r certamen literari Can Castelló

Roser Díaz Martín

Dues instantànies de la cerimònia de lliurament de premis. A la imatge destacada, Patrícia Fàbregas amb la guanyadora, Josefina Coderch, i a sobre la directora de Can Castelló amb Pere Maragall, que rep el segon premi. Fotografies de Roser Díaz Martín
Dues instantànies de la cerimònia de lliurament de premis. A la imatge destacada, Patrícia Fàbregas amb la guanyadora, Josefina Coderch, i a sobre la directora de Can Castelló amb Pere Maragall, que rep el segon premi.
Fotografies de Roser Díaz Martín

És 22 d’octubre, quarts de set del vespre. Després de diversos mesos, els premis del Tercer certamen literari de Can Castelló, estan a punt. El tema “Una Història Evocadora”, busca reviure moments i records del nostre barri, com a petites línies que des el sentiment dels veïns escriuen el llibre de la nostra memòria col·lectiva. Al primer pis, a la Sala Noble, com si dins d’una capsa de tresors es tractés, les lletres s’amaguen sense conèixer ben bé quin serà el seu final. Un faristol buit espera, enyorant l’obra guanyadora, el piano callat, roman com un vigilant, encuriosit per l’emoció del moment.

A poc a poc, la gent arriba. Butaques de colors separen l’espai i una llum càlida entorna l’aire. Tot és a punt. La Patrícia, directora de Can Castelló llegeix unes línies per agrair la participació als autors, la majoria d’ells avui entre nosaltres, després tots veiem el vídeo que promocionava el concurs. Una sorpresa; es va fer un joc de pistes, on es donaven idees per reconèixer quelcom dels llocs més amagats del nostre Districte (gàrgoles de la Casa Sagnier, jardins del Parc Monterols). Les imatges es projecten a la pantalla, mentre mentalment, tots intentem reconèixer els amagatalls del barri.

La gent es remou a les cadires. Arriba l’hora de la veritat.

Tercer Premi: “A pulso” de Maika Carrogio. Un crit a la força de voluntat, a les relacions humanes, perfectament estructurat, ens parla de les ganes de viure d’una dóna de la mà de les classes de gimnàstica.

Segon Premi “El silenci d’una nit a Sant Gervasi, anys 50 “ de Pere Maragall. La seva obra ens transporta en el temps, no només cronològicament, si no sensitivament. El nexe espai temporal es tan dens que sembla que sentim fins i tot el silenci envoltat de la vida del nostre barri, aquelles nits serenes dels anys cinquanta.

Primer Premi “Fer suca-mulla “ és a dir sucar carquinyolis, galetes o dolços a les copetes de vi de missa o moscatell. Amb aquesta excusa, la seva autora, Josefina Coderch, al voltant del terme “anar de visites” ens narra les sensacions d’una nena que observa i escolta les converses de la seva àvia amb altres senyores a l’hora de berenar. És un exquisit tast de la vida del nostre barri, de la gent amb un llenguatge molt ric que amb una estructura àgil ens endinsa en escenari perfectament detallat. El fil conductor del seu pensament ens fa viatjar del passat a l’actualitat a través dels records tot tancant el text amb una conclusió ben real

El faristol de la sala és testimoni de les lectures, i una vegada més les lletres volen per l’espai del temps gronxant-nos en el món màgic de les narracions.

Reproduïm tot seguit l´obra guanyadora, felicitant de tot cor el ben fer de la seva autora.

Fer suca-mulla

Josefina Coderch

Quan jo era una nena, l’àvia vivia a casa. Vestida de negre, amb els cabells blancs recollits en un monyo i una manteleta a l’esquena per abrigar-se, semblava fràgil; però era una dóna d’empenta, molt guapa i elegant.

Recordo que, sovint, l’acompanyava a casa d’unes amigues seves, que eren germanes, la Maria i la Teresa, conegudes des de la seva infantesa. Era el que dèiem anar de visita.

Vivien al carrer Calaf de Barcelona, un barri distingit a la part alta de la ciutat, Sant Gervasi-Galvany. Pujàvem al primer pis d’una finca modernista, amb uns esgrafiats a la façana que decoraven el voltant dels balcons i les finestres. Ens esperaven a la porta ben mudades, com l’àvia que, aquest dia, es posava el collaret de perles.

Des del balcó, es veia, just davant, el Santuari de Sant Antoni de Pàdua i, a l’esquerra, el Mercat de Galvany. Sèiem al voltant d’una taula braser, coberta amb una roba de vellut verd i un tapet de ganxet, ben emmidonat i planxat; als braços i respatller de les butaques, hi havia macassars. Segons l’àvia, era una casa molt ben posada i feia molt de goig, però a mi no m’agradava ni la casa ni això d’anar de visita, sobretot perquè havia d’estar-me quieta, no tocar ni dir res. Elles feien suca-mulla amb carquinyolis i una copeta de vi dolç; a mi, em donaven llet amb galetes i jo feia que ni mirava ni escoltava, però no se m’escapava res.

Estaven retirades, si bé la meva àvia deia que s’havien guanyat molt bé la vida perquè de joves havien treballat en una botiga molt important de flors de la família. Parlaven de les labors de punt de creu o mitja que estaven fent, però per a mi, la visita s’animava quan evocaven l’època en què, per la seva feina, decoraven els transatlàntics que anaven cap a Amèrica amb plantes a les escalinates, centres de flors, garlandes de colors…, també, dels vestits llargs i les pameles de les senyores i de l’elegància dels senyors que portaven canotier. Això sí que m’agradava! Em semblava una pel·lícula i em quedava embaladida.

De tornada a casa, explicava a la meva germana aquestes històries i ens imaginàvem fer grans creuers arreu del món i una feina tan divertida com aquella. Amb el temps, el somni va quedar a treballar en una agència de viatges i regar els geranis del balcó de casa. Ara, no tinc balcó i les amigues no anem de visita, però m’ha quedat el costum de fer suca-mulla.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here