26.5 C
Sant Gervasi
| Diumenge 09 d'agost de 2020 |

Velvet

Un conte de Mò Bertran

Cultura – Relats

Mò Bertran

Hòstia, està molt guapa. Molt més que la darrera vegada. Què deu fer? Quan érem junts no es cuidava tant. Molt dissenyar roba però anava sempre vestida com una arquitecta, negra de dalt a baix. I mira-la ara, amb aquest vestit verd, que es deu haver posat molt intencionadament per venir a parlar amb mi. Està guapíssima, però no crec que li serveixi de res… Això sí, el vestit li destaca els pits i la pedanteria. Mira com observa el cambrer, sense parlar-li. Sempre m’ha encantat que la gent la trobi tan pedant, i que ho sigui. La Bet és més discreta. Vivim més tranquils i amb més harmonia que tots els anys amb la Sara. I trobo a faltar els seus rebots. Uf, sembla mentida que jo estigui pensant això. Ara, aquí.

Mare meva, havíem de trobar-nos a Can Tàpia. Feia anys que no hi posava els peus. Està tot igual, fins i tot els cambrers. Mira aquest que se m’acosta, ja forma part del mobiliari. Té, apa, l’abric, el mocador. Sí, sí, mira’m el vestit, és preciós i l’he dissenyat i cosit jo mateixa, ja t’ho deus imaginar, o no. Bé, anem al gra, a veure on s’ha assegut aquest tros d’home… Al racó, per què al racó. En fi, el racó està bé, o el mig, o la finestra, tant és. Que em digui el que m’hagi de dir. Que em pagui el que m’ha de pagar. I que foti el camp. Quan el veig amb aquest somriure de pallasso, aquests cabells despentinats, que pensa que el fan més jove. Aquest aire de desmenjat que creu que el fa interessant i el que el fa és només això, desmenjat. Encara no sé què hi vaig veure, tants anys, dues filles, una casa, tants viatges. Si soc sincera sé perfectament què hi vaig veure, uns ulls hipnotitzants i l’oportunitat de tenir un taller, de cosir, i dissenyar, per fi. Això em va sortir prou bé, i ara mateix depèn d’un fil, el molt fill de puta “el necessita per ampliar el despatx”… Va, Sara, atura el cap, modula la veu, posa-hi sentiment, o que ho sembli, que per això m’he posat el vestit verd, cony.

Publicitat

La copa de vi. Ah, és clar, això sí que no canvia, sempre amb la copa de vi negre a la mà. I jo amb la cervesa, la Bet diu que faré panxa… Quina veu posa ara aquesta dona? L’ha canviat, la tenia més greu. Ara parla en la menor, i piano piano. Però si ni la sento! Doncs xiuxiuejarem tots dos. Més li valdrà, quan m’escolti. Ella, la Sara P., feminista, militant d’esquerres, cara visible de tants moviments que utilitzen la seva pedanteria per aconseguir vots. Doncs mira, ara sí que aconseguiré vots, jo. Jo, que sé on va. Que sé què hi fa. Què li fan. A ella, que mai ha suportat que jo li digui què ha de fer, que sempre ha de tenir l’última paraula. Que mai he pogut dominar, i com m’hauria agradat. Però sempre havíem de fer-ho tot quan ella volia, com ella volia, on ella volia. Ara haurà de canviar l’estratègia, he aconseguit la informació tot i la discreció del Velvet. I si la Sara vol que calli, haurà de deixar de xuclar-me la sang i els diners.

Oh, aquest vi sí que és bo, i aquest home em mira com si mai m’hagués vist beure, et penses que no et conec? Creus que ara cauré en el parany dels teus ulls? Això ho deixo a la Bet, pena que em fa. Jo ja no he de….. Què diu? Que què? Que qui? Sí, sí, era jo, és clar. No, no, és clar que li dic que no. Que NO. Que jo MAI no aniria al Velvet, que mai no ho faria, jo. Que ell sap més bé que ningú que jo soc feminista, que jo domino les situacions, a casa, al carrer, i al llit. Però ara mateix no estic dominant res, sí que quadra tot, amb els tentacles d’aquest home… Vaig arribar a pensar que seria possible, viure dos mons.

Mira com li ha canviat l’expressió. Que no. Que NO. I els ulls porucs, que sí. Que SÍ. I mira com s’empetiteixen quan li dic que el taller ja l’ha vist prou, i que la custòdia ja és un fet. No et van tan bé els vestits? Doncs vesteix la ciutat i el país, que ho necessitaràs. Quin petit plaer. Ella, la feminista pedant, suplicant-me amb la mirada. Com m’agrada, com ho necessitava. Com li posaria ara mateix el peu entre les cames, com la lligaria i la fuetejaria, com li fan al Velvet, com cridaria ella de plaer, i li estiraria els cabells mentre ella s’ajupiria i jo li ficaria per darrere i li estiraria més els cabells i ella em miraria suplicant…

La mare que el va parir. El sento però no l’escolto. I el sento igualment… el taller, la custòdia, la compensatòria… El miro, i em veig. Petita. Poruga. Com ell m’ha volgut veure sempre. Com no ha aconseguit veure’m mai. Li estic regalant un moment preciós… Però li dic: Dimarts a les vuit al Velvet, habitació 108. Que què dic? Que dimarts a les vuit al Velvet, habitació 108. El descol·loco. El plaer li ha durat poc. O no. El plaer li comença ara. I si ho faig bé, el taller i la custòdia continuen per a mi.

Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber, i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, actualment treballa com a correctora per compte propi. Fa uns mesos ha començat a escriure.

Altres contes publicats:

Així de senzill

‘De baix a dalt’, un relat original i inèdit de Mò Bertran

Quatre mocassins

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.