Opinió
Roser Díaz
Avui, un conte. Corria l’any 1910. Barcelona era un petit món en ebullició. Els moviments sindicalistes obrers, cada vegada més organitzats, lluitaven amb els sindicats de la patronal. Ambdós amb ideals molt diferents, van arribar a utilitzar els mateixos mitjans, i la ciutat bullia amb contínues vagues, assassinats, revenges… Per una altra banda, el moviment artístic del Modernisme, arriba a la seva fi. Havia inundat Barcelona de palaus, i cases especials, i ara, de mica en mica, un exèrcit de ceramistes i pintors, buscaven feina en altres camps, ja que la nova moda els portava a un art més eclèctic i racional.
Quan encara fumejaven els convents de la setmana tràgica i es ploraven els desapareguts o morts del “Barranco del Lobo” al Marroc, una família de 9 fills vivia al carrer de Molins de Rei (actual carrer dels Madrazo). Ocupaven la part baixa d’una casa de dues plantes amb un petit pati al darrere. El pare era Guàrdia Civil, una professió molt respectada en l’època, però en les estones de lleure, curava de gràcia, imposant les mans. La mare, ja tenia la seva feina cuidant els seus fills, les gallines i conills que criava al pati de darrere. L’any 1910, no va entrar amb bon peu per la família. Una de les “pacients” del pare, molt beata, a qui li faltava una cama, el va entabanar. La vida en aquella casa era cada cop més dolenta. Un bon dia, el pare, molt recte amb tots els seus fills, va abandonar la llar i va fugir amb la seva pacient. La mare va quedar sola. Era molt difícil alimentar a tota aquella gent. Els dos fills grans van deixar “Els Hermanos de la Salle”, que en aquell temps tenien una escola de beneficència on ensenyaven oficis a la gent sense diners, i van treballar com aprenents d’impressor i guixaire, amb això portaven algun dineret a casa. La mare venia ous, gallines i conills. Amb aquests ingressos la família anava sortint-se.
Però va passar l’estiu, i amb els primers freds humits, Barcelona es va omplir de nens i nenes estossegant. Molt aviat, la mort es va convertir en una companya de la vida quotidiana. Els metges eren en aquells moments escassos i d’ús privatiu, encara no estaven organitzats ni afiliats a hospitals o clíniques, i no podien atendre el munt de gent que emmalaltia. Curaven amb remeis casolans, com portar als pacients a llocs on canviar d’aire, o fer-los beure molt líquid, o tractar-los amb plantes remeieres. No es podien fer les radiografies de tòrax ni les analítiques ara tan comuns.
La tos ferina s’acarnissava amb els nens. En una ciutat on la mortalitat infantil era elevada, ara s’afegia un bacteri desconegut que s’emportava als més petits amb molta facilitat. Sense entendre molt bé què passava, la nostra família va veure com la Marta, de només set anys començava a emmalaltir. Primer semblava un refredat fort, però a poc a poc la tos va ser més seca, més insistent. Tossia de dia i de nit, mentre perdia la gana i cada vegada estava més dèbil. La mare, molt preocupada, va demanar ajuda a les monges. Aquestes havien muntat un petit hospital amb nens i nenes infectats. Van portar a la Marta al convent, amb una maleta de cartó i una estampa de la Mare de Déu Miraculosa. Després de dies, la noieta va morir. El seu cos va anar a parar a un enterrament comunitari, no tenien nínxol.
Aquella tardor, Barcelona va patir una epidèmia de tos ferina, però la vida continuava, es treballava, es patia, es passava gana i es malvivia. Potser en aquell moment tot era més dur, més individualitzat. La família va continuar la seva vida, plorant la xicoteta, els nois es van casar i van arribar a ser molt respectats en els seus oficis. El més gran es va fer militar, altres noies van aprendre a cosir i van obrir un taller de modistes i la mare, va continuar donant menjar al bestiar. Un dia el pare va tornar, volia reprendre la vida on la va deixar. No esperava la resposta dels fills grans. “On ha estat fins ara, si pot quedar”. Diuen els avis que aquesta epidèmia de tos ferina va venir del cel, la va portar el Cometa Halley, que aquell any, es va acostar tant a la terra que la gent s’amagava per por a les porteries de les cases quan el veien passar. I és que el dimoni es pot presentar de moltes maneres…….
