Publicitat

1910, quan els astres tossien, per Roser Díaz

"Aquella tardor, Barcelona va patir una epidèmia de tos ferina, però la vida continuava: es treballava, es patia, es passava gana i es malvivia"

spot_img

Publicat el 30.4.2020 6:30

Opinió

Roser Díaz

Avui, un conte. Corria l’any 1910. Barcelona era un petit món en ebullició. Els moviments sindicalistes obrers, cada vegada més organitzats, lluitaven amb els sindicats de la patronal. Ambdós amb ideals molt diferents, van arribar a utilitzar els mateixos mitjans, i la ciutat bullia amb contínues vagues, assassinats, revenges… Per una altra banda, el moviment artístic del Modernisme, arriba a la seva fi. Havia inundat Barcelona de palaus, i cases especials, i ara, de mica en mica, un exèrcit de ceramistes i pintors, buscaven feina en altres camps, ja que la nova moda els portava a un art més eclèctic i racional.

Publicitat

Quan encara fumejaven els convents de la setmana tràgica i es ploraven els desapareguts o morts del “Barranco del Lobo” al Marroc, una família de 9 fills vivia al carrer de Molins de Rei (actual carrer dels Madrazo). Ocupaven la part baixa d’una casa de dues plantes amb un petit pati al darrere. El pare era Guàrdia Civil, una professió molt respectada en l’època, però en les estones de lleure, curava de gràcia, imposant les mans. La mare, ja tenia la seva feina cuidant els seus fills, les gallines i conills que criava al pati de darrere. L’any 1910, no va entrar amb bon peu per la família. Una de les “pacients” del pare, molt beata, a qui li faltava una cama, el va entabanar. La vida en aquella casa era cada cop més dolenta. Un bon dia, el pare, molt recte amb tots els seus fills, va abandonar la llar i va fugir amb la seva pacient. La mare va quedar sola. Era molt difícil alimentar a tota aquella gent. Els dos fills grans van deixar “Els Hermanos de la Salle”, que en aquell temps tenien una escola de beneficència on ensenyaven oficis a la gent sense diners, i van treballar com aprenents d’impressor i guixaire, amb això portaven algun dineret a casa. La mare venia ous, gallines i conills. Amb aquests ingressos la família anava sortint-se.

Publicitat

Però va passar l’estiu, i amb els primers freds humits, Barcelona es va omplir de nens i nenes estossegant. Molt aviat, la mort es va convertir en una companya de la vida quotidiana. Els metges eren en aquells moments escassos i d’ús privatiu, encara no estaven organitzats ni afiliats a hospitals o clíniques, i no podien atendre el munt de gent que emmalaltia. Curaven amb remeis casolans, com portar als pacients a llocs on canviar d’aire, o fer-los beure molt líquid, o tractar-los amb plantes remeieres. No es podien fer les radiografies de tòrax ni les analítiques ara tan comuns.

La tos ferina s’acarnissava amb els nens. En una ciutat on la mortalitat infantil era elevada, ara s’afegia un bacteri desconegut que s’emportava als més petits amb molta facilitat. Sense entendre molt bé què passava, la nostra família va veure com la Marta, de només set anys començava a emmalaltir. Primer semblava un refredat fort, però a poc a poc la tos va ser més seca, més insistent. Tossia de dia i de nit, mentre perdia la gana i cada vegada estava més dèbil. La mare, molt preocupada, va demanar ajuda a les monges. Aquestes havien muntat un petit hospital amb nens i nenes infectats. Van portar a la Marta al convent, amb una maleta de cartó i una estampa de la Mare de Déu Miraculosa. Després de dies, la noieta va morir. El seu cos va anar a parar a un enterrament comunitari, no tenien nínxol.

Aquella tardor, Barcelona va patir una epidèmia de tos ferina, però la vida continuava, es treballava, es patia, es passava gana i es malvivia. Potser en aquell moment tot era més dur, més individualitzat. La família va continuar la seva vida, plorant la xicoteta, els nois es van casar i van arribar a ser molt respectats en els seus oficis. El més gran es va fer militar, altres noies van aprendre a cosir i van obrir un taller de modistes i la mare, va continuar donant menjar al bestiar. Un dia el pare va tornar, volia reprendre la vida on la va deixar. No esperava la resposta dels fills grans. “On ha estat fins ara, si pot quedar”. Diuen els avis que aquesta epidèmia de tos ferina va venir del cel, la va portar el Cometa Halley, que aquell any, es va acostar tant a la terra que la gent s’amagava per por a les porteries de les cases quan el veien passar. I és que el dimoni es pot presentar de moltes maneres…….

[adrotate banner="28"]

Notícies relacionades

Canvis climàtics

"La recepta per intentar apaivagar les conseqüències dels canvis climàtics no necessàriament ha de passar pel decreixement de la nostra societat ni per la desindustrialització", l'opinió de Miquel Saumell

Apagada elèctrica a Catalunya, apagada comunicativa a les institucions

"Els missatges van ser tardans, dispersos i, sovint, mancats d'indicacions concretes": l'opinió de Marta Royo

En quin percentatge ens afecta el Fengshui?

"El Fengshui ens afecta? Sí, i tant. Determina la nostra vida? No al 100 %, però sí en una tercera part": l'opinió de Glòria Vilalta

A Sarrià el temps també és or

"Als CAPs existeix un sistema telefònic pervers que permet tenir el client esperant ser atès molt més temps del que seria raonable": l'opinió de Miquel Saumell
spot_img

“La família Camaleot”, el relat d’Elsa Corominas

"Els Camaleot eren una família molt peculiar que dominava l’art d’imitar. El matrimoni va tenir sis fills i a cadascun li va ensenyar com aprofitar al màxim aquesta habilitat"

Èxit a Sant Gervasi per la Festa Major: el barri torna a bategar

Del 5 al 15 de juny, el veïnat ha gaudit d'un ampli ventall d'activitats i d'un pregó protagonitzat per Aina Da Silvia, d'Eufòria

El veïnat de Vallvidrera consensua una proposta polifacètica per la Buenos Aires

Després d'un procés participatiu, el projecte que plantegen els veïns a l'Ajuntament implica combinar allotjament per joves i grans amb un espai esportiu i un centre que permeti l'estada diürna de la gent gran

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

[adrotate banner="15"]