Biologia
Cristina Junyent
Havíem deixat el mes passat uns homínids que caminaven drets i tenien les mans lliures, preparats per trobar noves formes de relacionar-se amb el món. Encara que hi ha evidències d’ús intencionat d’eines per part dels australopitecs, és amb l’aparició d’Homo habilis —que va viure fa uns 2,4 milions d’anys, un milió d’anys després de Lucy— quan podem parlar per primera vegada d’una producció sistemàtica d’eines lítiques. Malgrat que probablement també utilitzaven altres materials per fabricar eines i desenvolupar tecnologies essencials per a la supervivència, només s’han conservat les eines de pedra.
Les eines dels habilis
L’habilitat manual per modificar materials i crear eines amb funcions específiques, sumada als cervells extraordinàriament grans dels primers humans (500-700 cc) en comparació amb altres primats (370 cc), va marcar un punt d’inflexió en l’evolució humana. Va donar lloc a una nova organització cognitiva, una relació més complexa amb l’entorn i la capacitat de transformar-lo. Però el més rellevant no és només que Homo habilis prengués un còdol i el colpegés contra un altre per obtenir una eina afilada, sinó que va pensar a fer-ho: va concebre el procés i va establir una seqüència d’accions per materialitzar-lo. En la fabricació d’eines, més que la morfologia de la mà, el que realment importa és el cervell. Conèixer com es produïen les eines, com s’abastien de materials i d’on els obtenien permet comprendre la seva organització territorial. Homo habilis marca l’inici de la humanització, quan l’evolució esdevé una combinació de processos biològics i tecnològics; des d’aleshores, la dimensió cultural serà inseparable de l’evolució humana.
El consum de carn per part d’Homo habilis, gràcies a la indústria lítica, va alleujar les restriccions energètiques d’un cervell gran, aportant micronutrients essencials. Amb el temps, la dieta carnívora va créixer, sumant calories i reduint el temps de masticació. Aquest canvi va impactar la dentició: ullals i molars es van reduir, la mandíbula es va arrodonir i la cara es va planar. Paral·lelament, el cervell va augmentar de mida i es va fer més globular. En l’àmbit molecular, la duplicació d’un gen va afavorir més connexions neuronals. Les àrees sensorials es van desenvolupar, especialment la zona implicada en la coordinació mà-ull, i més del 40 % del cervell es va especialitzar en la visió. Atès que la major part de les eines eren fetes per dretans, va quedar palesa la lateralització cerebral; la part esquerra, responsable d’aquesta tasca, estaria més desenvolupada. L’ampliació cerebral i els avenços tecnològics, doncs, van anar de bracet.
L’expansió i el foc dels erectus
Fa uns 2 milions d’anys, Homo erectus va emergir al sud i est d’Àfrica com un nou protagonista de l’evolució humana, derivat d’Homo habilis. És probable que ambdues espècies coexistissin, juntament amb els australopitecs. Els erectus tenien una alçada mitjana d’uns 1,60-1,65 metres i una capacitat craniana entre 800 i 1.200 cc. El crani, robust i amb ossos gruixuts, mostrava un desenvolupament notable de l’os occipital i de l’arrodoniment cranial, vinculat al cervellet i al control del moviment en bipedisme. El front era arcaic, amb un arc supraorbital destacat. Les maxil·les eren fortes, tot i que més petites que les dels seus predecessors, i la dentició s’aproximava a la humana.
L’evolució tecnològica va marcar un salt amb l’aparició de l’acheulià i del «bifaç», una eina més sofisticada que els còdols, amb dos talls i una punta, més funcional per a la caça i altres activitats. La dieta dels erectus es basava en arrels, tubercles, gramínies i carn de petits animals, amb un procés d’adquisició i processament de recursos. Els grups humans eren reduïts, entre 15 i 35 individus, amb una organització social senzilla, però amb indicis d’una incipient divisió de tasques. No hi ha proves clares de pràctiques simbòliques o religioses, tot i que feien servir diversos tipus d’assentaments, com campaments estacionals, llocs de caça i tallers. El debat sobre l’existència de campaments base persisteix, però les evidències indiquen que les estratègies de subsistència eren eficients i basades en la compartició de recursos.
Amb un cervell més gran i una estructura social més complexa, erectus va ser capaç d’abandonar Àfrica i expandir-se pel Vell Món. Una hipòtesi suggereix que va seguir ramats d’herbívors, traspassant el Rift i el Pròxim Orient per arribar a Àsia i Europa. Aquesta diversificació va donar lloc a subgrups com Homo ergaster a Àfrica, Homo erectus a Àsia i Homo heidelbergensis a Europa, sent aquest últim present a jaciments com Atapuerca, un dels més rics en fòssils humans.
En relació amb el foc, la prova més antiga es troba a Sud-àfrica, on s’han identificat cendres i ossos cremats fa un 1 milió d’anys. Tot i això, sembla que no va ser fins fa uns 500.000 anys que els homínids van començar a encendre i controlar fogueres de manera regular. El foc, a més de proporcionar calor, va permetre cuinar els aliments, la qual cosa va eliminar microbis i va fer més eficient la digestió. Els aliments cuits alliberen més energia, cosa que va facilitar el desenvolupament de cervells més grans i va tenir un impacte profund en l’evolució física dels homínids.
