Opinió
Miquel Saumell
Després de la guerra espanyola (1936-1939) i de la Segona Guerra Mundial (1940-1945), molts espanyols es van veure obligats a emigrar a l’estranger. No es tractava d’exiliats polítics sinó d’emigrants econòmics; els primers ja havien marxat de pressa i corrents en acabar la guerra espanyola, per evitar que els engarjolessin o els condemnessin a mort per mitjà de simulacres de judici. El fet és que mentre aquí es passava fam, més enllà dels Pirineus, si s’hi anava amb ganes de treballar, tenies garantit un plat a taula. Molts d’aquells emigrants ja no van tornar, o només venien a passar les vacances. Altres van tornar quan es jubilaven, ja que gaudien d’una pensió estrangera que poc tenia a veure amb les nostres. Aquesta seria, molt resumida, la història de l’emigració econòmica espanyola de meitats del segle passat.
Però d’uns anys ençà observem una altra mena d’emigració, tant o més trista que l’anterior. Així, veiem que persones joves i molt ben preparades a les nostres universitats, quan els arriba l’hora de posar-se a treballar opten per emigrar a la recerca d’unes condicions laborals mínimament satisfactòries que no troben aquí. Els nostres salaris són tan justets que molt difícilment permeten emprendre un projecte satisfactori de vida adulta. A l’estranger, en canvi, estan bastant més ben remunerats i, socialment, més ben tractats. Té tot el sentit que el jovent que s’ha passat anys estudiant i preparant-se per a la vida professional aspiri, com a mínim, a tenir una bona feina que els permeti accedir a un habitatge digne i a poder formar una família en condicions. Tot això també explica la nostra baixa taxa de natalitat.
Aquestes dues onades de l’emigració han consolidat el nostre país com una societat d’emigrants econòmics, a un nivell similar al d’altres països del sud i de l’est d’Europa, i d’altres continents. Els governants que es mostren incapaços de retenir el nostre talent són els grans responsables d’haver convertit el país que administren en un país d’emigrants econòmics. Des d’aquest punt de vista, podríem dir que Espanya és també un país en fallida social, i per la part que encara ens toca, Catalunya també.
Ara ja no emigren les persones que passen fam com passava després de la guerra, ara estan marxant els joves més ben preparats del país. És un moviment migratori que no deixa de ser un fracàs estrepitós dels polítics que no fan res per evitar-lo. Les persones que s’instal·len a l’estranger difícilment tornen. Una de les conseqüències d’aquesta fugida és que les empreses estrangeres per a les quals treballen, aquelles que en un món globalitzat són competència directa de les empreses d’aquí, s’aprofiten dels recursos públics que s’han utilitzat per formar els nostres actuals emigrants. Estem finançant els nostres competidors, però encara és més greu el cost personal que representa per a la nostra joventut veure’s expulsada del seu país, mentre la majoria dels nostres polítics es passen el dia discutint sobre banalitats.