Salut
Mateo Puig, psicòleg de la Fundació Uszheimer
Des de 1994, cada 21 de setembre es commemora el Dia Mundial de l’Alzheimer, una jornada que planteja un doble objectiu: fomentar la comprensió de la malaltia i donar resposta a les necessitats de les persones afectades i aquelles que les cuiden.
Qualsevol iniciativa que faci ressò sobre l’Alzheimer és una oportunitat clau per avançar en la seva recerca. Fins que no es trobi un remei a aquesta malaltia, cal perseverar en la investigació, posant la mirada en un futur sense Alzheimer. Alhora, és de vital importància assegurar un millor acompanyament, oferint més recursos en la intervenció directa.
És necessari reconèixer la dignitat de totes les persones afectades per oferir-los un tracte el més humà possible. El mentrestant ha d’implicar-nos a tots, sigui amb molts o pocs recursos; perquè fins i tot amb recursos limitats es pot arribar a aconseguir un gran impacte.
El que més m’agrada de la meva feina són les petites trobades personals que permet la dinàmica del centre de dia. Conviure amb els usuaris tota una jornada laboral completa em permet veure més enllà d’un diagnòstic. La persona amb Alzheimer és molt més que la seva malaltia; i des d’aquesta màxima parteix la meva actuació terapèutica.
Com que l’autoimatge d’una persona amb Alzheimer està molt condicionada per les limitacions de la mateixa malaltia, és essencial redirigir la mirada en allò que encara es pot fer i no tant en el que s’ha perdut. Algunes de les frases que m’agrada dir als usuaris són: quina sort tenim de tenir-te aquí o encara m’has d’ensenyar molt sobre aquest tema. Sembla mentida, però mostrant interès per allò que els interessa, per la seva biografia i les seves aportacions fa que es dibuixi un somriure al seu rostre.
Cada usuari aporta una particularitat a la dinàmica del grup. A mi m’emociona sentir com una usuària recita un poema en francès que va aprendre quan estudiava filologia romànica a la Universitat. O quan en el taller d’artteràpia, una dona ens explica que té una exposició de quadres propis a casa seva. Em meravella conèixer les seves històries, qui han sigut i què han fet, perquè un cop comparteixen tot això, la seva identitat personal ja no pot caure en l’oblit.
Són moltes les situacions en què he pogut apreciar el poder que té la presència. Estar present és fonamental per poder construir el vincle. A la teoria del vincle de Bowlby, es posa l’accent de com, des de la primera infància, l’absència afecta de manera profunda al desenvolupament emocional, social i conductual. Aquest fet demostra que, tot i no ser-ne conscients, necessitem l’ajuda dels altres.
Tots tenim un cert grau de dependència, i això no ha de ser necessàriament una limitació, sinó més aviat una oportunitat per crear vincles més compromesos i demostrar la nostra estima. De la mateixa manera que, quan érem petits, algú ens va sostenir en els seus braços, ens va alimentar i cuidar, sense nosaltres recordar-ho, també en els casos de persones amb Alzheimer estem cridats a acompanyar i proveir la millor atenció possible, per evitar que disminueixi el seu suport emocional. A la fundació he pogut experimentar com una usuària passava del plor a la calma en rebre consol per part del nostre equip. Només estan asseguts al seu costat, ella ja se sentia segura.
La presència és també un antídot contra la soledat. Un estudi de les fundacions ONCE i AXA conclou que, a Catalunya, una persona de cada cinc pateix soledat no desitjada (18,4%). La lluita contra la soledat hauria de ser una qüestió prioritària, perquè hi ha una gran diferència entre viure una malaltia sol que acompanyat. I a això aspira el Dia Mundial de l’Alzheimer, i totes les fundacions que investiguen i acompanyen, a recuperar el desig del bé comú; a aspirar a una societat més centrada en la persona, més humana.
