Sarrià Blues
Aitor Romero Ortega
Fa poc vaig llegir-li algú que el Tercer Món començava en el precís moment en què es veien senyors sense samarreta pel carrer. Reconec que la troballa em va fer gràcia. Em vaig recordar de cop dels estius que passava a casa de la meva àvia en un barri popular de la ciutat d’Alacant. En ple mes d’agost no era difícil trobar-se, a la terrassa del bar de sota, sense anar més lluny, senyors de cinquanta anys fotent-se una cervesa a pit descobert i pelut com qui no vol la cosa. I a mi allò em semblava la viva imatge del sud, d’un sud salvatge i immortal.
Les samarretes imperi, vaig recordar també, que és fàcil trobar encara a qualsevol carrer de Nàpols o Catània, i que apareixen sovint també a les pel·lícules americanes que transcorren al Bronx italià, on els homes (ara penso en el jove De Niro), sovint enfurismats, surten de casa després d’una discussió conjugal i van pel barri vestits com si encara fossin a la sala d’estar de casa seva. Suposo que una certa idea del sud parteix justament d’això, de l’absència d’una divisió clara entre l’espai públic i el domèstic.
Escriu Luis Cernuda en un conegut poema seu: “El sud és un desert que plora mentre canta”. I diria que en aquesta fórmula sintètica, on es pot trobar el rastre del blues o del flamenc, també hi està perfectament continguda amb tota la seva tràgica força la idea del sud.
Una idea, tot sigui dit, que poc o res té a veure amb la geografia física i molt més amb l’emocional. El sud existeix perquè hi ha un nord que el somia i a l’inrevés. Un esdevé sud en relació amb els altres i no per voluntat pròpia. Potser per això pot sorprendre que Perpinyà, per posar-hi només l’exemple d’una ciutat propera, sigui en realitat un sud molt més evident que Barcelona. Un sud del nord, un sud definitiu. En canvi, els catalans peninsulars ens autopercibim com una espècie de nord mediterrani. Coses del noucentisme, del d’abans i del d’ara que fa anuncis d’Estrella Damm estèticament perfectes que aspiren a definir una nova mediterraneïtat impol·luta i d’un blanc immaculat. Ni un paper a terra i ni un moro a l’anunci, si em permeten l’exabrupte. De manera que per a nosaltres el sud, dit ràpid i malament, són sempre els altres, ja siguin valencians, andalusos o nord-africans. Sense ser gaire conscients que per a mitja Europa el sud, ens agradi més o menys, som nosaltres mateixos. No tenim escapatòria.
En fi, diria que la cosa continua així fins a l’infinit. Per a algú de la zona alta de Barcelona (com seran els lectors d’aquest diari, segurament) el sud és el Raval, abans conegut com el Barri Xino, on un va a buscar l’aventura de nit, el delit de l’imprevist, però on no vol quedar-s’hi a viure ni mig minut. Ho podem reconèixer sense hipocresies, estem en família. I entre les diferents estacions (vostès ho saben millor que jo) el sud definitiu és l’estiu, aquell temps fora del temps que crema més enllà dels calendaris. I tothom vol viure l’estiu, travessar-lo amb la màxima intensitat, ofegar-s’hi una mica fins i tot, com un viatger temporal o un turista atrevit, per tornar després a aquella quotidianitat avorrida on tot pren forma de nou, per expiar-ne els pecats.
Tothom o gairebé tothom, diria, perquè jo mateix, si pogués, reconec sense vergonya que em quedaria a viure per sempre en aquest sud estacional de ciutats buides i dies aturats en què sembla que no passa res quan justament passa tot. Un estiu etern. El meu país.
