19Opinió
Mertxe Fernández
Existeixen moltes altres frases del tipus “Wonderful” (meravellós), o fins i tot encara més profundes, o que almenys intenten ser-ho: “Si la vida et dona llimones, fes-ne llimonada”, “Deixa de donar-li voltes a tot i somriu”, “No es tracta d’on ets sinó d’on vols arribar”… I així, un munt. No és que em semblin malament, ja que són maques i motivadores per a la tapeta d’una llibreta o la tassa del cafè. El problema és quan les fan servir els pseudopsicòlegs pensant-se que fan la gran teràpia quan intenten treure ferro a tot allò que pot ser un gran problema de salut mental.
Ara s’ha posat molt de moda tot això de l’autoestima, la inseguretat, aprendre a estar sols… Com si solucionant aquests aspectes s’acabessin els problemes, o com si aquests fossin els grans i únics problemes. Perquè és el que ens volen fer creure: que això és el més important i que és, precisament, el que ens manca.
És impressionant la gran quantitat de pacients que arriben a la consulta, especialment adolescents, perquè estan convençuts de no tenir autoestima, de ser insegurs, de no saber estar sols i de no tenir assertivitat. Sí… assertivitat, empatia, procrastinar: paraules de moda que, mal utilitzades o en boca de l’intrusisme professional, fan més mal que bé.
En primer lloc, la majoria tenim una bona autoestima: som segurs en molts aspectes i en altres no – com tothom!-, i no tenim cap necessitat d’estar sols ni d’aprendre a estar sols. Que no som tigres siberians! Que som persones! I les persones, i els adolescents encara més, necessitem el nostre grup d’iguals, som tribals. I si algú es troba sol, que busqui altres solucions que no siguin aprendre a estar sol. Però ha arribat un punt que, per ignorància, s’està confonent la dependència (l’estimació comporta una certa dependència!) amb un trastorn de dependència o amb un no saber estar sol de tant en tant. I tanta confusió ens confon a nosaltres…
I aquí comença el gran desgavell entre el “com sentim” i “el com ens diuen que hauríem de sentir”. I és això, aquestes falses creences que alguns ens intenten inculcar, el que fa que, en moltes ocasions, s’empitjori en lloc de millorar.
He vist anuncis a Instagram de cursos com “Aprèn psicoteràpia” o “Fonaments de teràpia cognitivoconductual” en quinze dies per 14,99 €. No sé per què he estudiat tant jo! De què em serveix la meva llicenciatura, la meva especialitat en Clínica, els meus cinc màsters o els anys d’experiència si ho podria haver fet en un mes per no arriba a 15 €?! Però el pitjor de tot no és que s’ofereixin cursos com aquest, sinó que algú els farà i intentarà exercir de psicòleg! O no, encara pitjor: fins i tot tindrà clients als quals possiblement anomenarà pacients! Per no parlar ja de la quantitat de professionals (professorat, perruquers, botiguers… amb tots els meus respectes cap a tots ells) que s’autoanomenen psicòlegs. Em sembla indignant el punt a què està arribant la banalització de la psicologia en uns moments en què, precisament, la salut mental és tan preocupant.
La psicologia no és saber escoltar empàticament, que està molt bé… però no és això. “Tenir psicologia” no és tenir sentit comú. Ser psicòleg no és donar consells gratuïts i fàcils sobre el que un altre hauria de fer. Els psicòlegs no som els cures d’abans. La psicologia és molt més que tot això i, si algú es troba malament li aconsello molt encaridament que es posi en mans d’un autèntic professional.
Amb la Salut Mental (en majúscules!) no s’hi juga.
Mertxe Fernández és psicòloga clínica
