Opinió
Marta Royo i Erika Casajoana
La setmana passada parlava amb la meva amiga jurista, l’Erika Casajoana, sobre Israel i Palestina: de la immensa tristor i impotència que ens provoca, però també de com s’enfoquen les notícies durant un conflicte bèl·lic. Vam decidir escriure un article a quatre mans sobre el tema.
Som-hi, doncs. El conflicte araboisraelià ens colpeix i interpel·la com a societat. En aquestes línies voldríem deixar clar que es poden defensar els dos bàndols, des de l’empatia, la compassió i el respecte pels valors universals dels drets fonamentals, per la vida i per la dignitat de les persones. Sempre en consonància amb el dret internacional humanitari. La nostra reflexió vol centrar-se sobretot en la importància de l’objectivitat a l’hora d’informar.
El 7 d’octubre, Israel va patir el dia més tràgic de la seva història, un veritable pogrom en ple segle XXI i dins del seu territori. Un estat que va ser fundat després de la Segona Guerra Mundial amb l’objectiu de proporcionar un lloc segur per als jueus i evitar que fossin massacrats només pel fet de la seva condició religiosa. A més dels 1.400 assassinats en un dia, i milers de ferits, encara hi ha més de 200 persones segrestades a Gaza, des d’on es continuen llançant coets indiscriminadament. Això ha portat a conseqüències devastadores per a Palestina i la seva població civil.
“Imatges horroroses de víctimes jueves i palestines s’han convertit en un instrument més de guerra”
Al nostre mode d’entendre, l’objectiu de Hamàs a Gaza i de Hezbol·là al Líban i a l’Iran no és l’alliberament de Palestina, ni donar-li un estat, sinó la destrucció d’Israel. No es tracta d’anticolonialisme, sinó d’islamisme totalitari.
És important comprendre que demanar un alto el foc també pot ser percebut com una amenaça per a la supervivència d’Israel. Gaza és una dictadura en mans de Hamàs des del 2007, i el règim islamista del qual estem parlant fa servir la seva població civil d’escut humà. Hi ha escenes esfereïdores de nens palestins sota els enderrocs, fruit de la revenja del primer ministre israelià Netanyahu i el seu govern amb la ultradreta, que actua de manera excessiva i brutal. S’han mostrat imatges horroroses de víctimes jueves i palestines, d’Israel i de Gaza, i s’han convertit en un instrument més de guerra, una eina més de propaganda política.
“Les guerres encara són un escenari on les veritats per a un esdevenen mentides per a l’altre”
Si la Primera Guerra Mundial ja va ser un laboratori dantesc en el qual es van gestar diverses formes d’entendre la violència, la comunicació i la veritat, avui, en ple segle XXI, les guerres encara són un escenari on les veritats per a un esdevenen mentides per a l’altre. O, com a mínim, són percebudes de manera diferent.
Les democràcies, per definició, estan obligades a respectar l’estat de dret. Per tant, Benjamin Netanyahu no té justificació possible per bloquejar els subministraments bàsics d’aigua, aliments i medecines a més d’un milió de desplaçats a Gaza. Israel també utilitza els civils palestins com a ostatges. Tots els estats tenen dret a defensar-se, inclòs el d’Israel, però complint el dret internacional.
“Titulars esbiaixats, imatges tendencioses i una moral dubtosa que exalta les pròpies gestes mentre ridiculitza les accions de l’enemic….”
Una guerra es desenvolupa en un ambient d’extrema rivalitat i crea un terreny fèrtil per a la manipulació informativa. Titulars esbiaixats; imatges tendencioses; veritats per a uns, mentides per a d’altres, i una moral dubtosa que exalta les pròpies gestes mentre ridiculitza les accions de l’enemic.
Una guerra provoca moltes pèrdues, tant humanes com materials; molts traumes; molta destrucció, i molt odi, fins i tot per al guanyador.
La comunicació bel·licista es recrea amb la violència i converteix un esdeveniment dolorós en un espectacle. Els mitjans de comunicació mostren imatges de guerra com si fossin una pel·lícula de terror o una diversió, però aquest horror no és fictici. La informació ha de ser respectuosa amb qui pateix i amb el públic.
“En un context de guerra, és important diferenciar entre la informació i la propaganda”
Durant la guerra, i en temps de pau (però amb menys èmfasi), es produeixen dos actes comunicatius fonamentals: informar i persuadir. No són processos excloents, però tenen finalitats diferents. En un context de guerra, és important diferenciar entre la informació (el nombre de víctimes civils a Gaza segueix augmentant dia rere dia) i la propaganda (els terroristes palestins utilitzen deliberadament civils com a escuts humans per provocar una reacció violenta d’Israel). La primera afirmació proporciona informació neutra, sense prendre partit ni fer judicis sobre les causes. La segona, en canvi, fa servir el terme “terroristes palestins“ i “escuts humans” per presentar una visió que pot ser considerada partidista, fent una acusació sense proporcionar una anàlisi objectiva o una evidència.
L’objectiu de la informació és que la gent s’assabenti del que està succeint a través de descripció de fets, de dades, de xifres objectives. Fa servir fonts autoritzades. En la mesura del possible, manté allò que s’anomena objectivitat, presentant els successos com s’esdevenen, sense biaixos, sense comentaris tendenciosos.
En canvi, la propaganda intenta influir en les opinions a favor d’un dels bàndols en conflicte, defensant una posició parcial i atacant l’altre. És ideològica i ignora principis ètics per tal de convèncer amb arguments. Es basa a impressionar, si cal, amb imatges, per provocar i manipular emocions. Les xarxes socials són uns canals excel·lents per a la propaganda.
“Les guerres no es resolen només amb bons i dolents, hem de ser crítics”
Cal tenir molta cura amb la informació que rebem aquests dies. Passem-la pel sedàs. Hem de filtrar-la amb crítica. Les guerres no es resolen només amb bons i dolents. Hem de ser crítics en la interpretació de la informació que rebem.
Estimats lectors, aquí la reflexió final: tant de bo que tot conflicte social, inclosa una guerra, es resolgués amb negociacions i no amb armes. Perquè, tard o d’hora, els enemics hauran de seure per parlar i negociar.
Gràcies, Erika, per ajudar-me a reflexionar i a escriure aquest article.
Marta Royo Espinet és publicista i CEO de Mosaiking Comunicació. Article publicat inicialment a El Periódico
