Biologia i Medi Ambient
Cristina Junyent
Les plantes són fonamentals en la biosfera. Llevat d’alguns bacteris, són els únics éssers vius autòtrofs, és a dir, capaços de transformar l’energia del sol en energia química; i de transformar matèria inorgànica, el CO₂, en matèria orgànica. Mitjançant aquest procés, que és la fotosíntesi, poden ser l’aliment d’herbívors i omnívors. Sense les plantes, la Terra seria poc més que un desert. I la nostra atmosfera tampoc no seria rica d’oxigen. La fotosíntesi és un procés antic que es va originar poc després de l’origen de la vida. Es pot dir així que ha existit durant la meitat del temps que hi ha vida a la Terra, ja que els primers éssers vius van aparèixer fa 3.400 milions d’anys i la fotosíntesi s’estima que fa 1.700 milions d’anys. En tot aquest temps ha evolucionat fins a la gran diversitat dels organismes fotosintètics actuals.
Els primers organismes fotosintètics, però, no van ser plantes, sinó microorganismes precursors de les plantes. En la reacció, produïen un residu: l’oxigen, que es va anar acumulant a l’atmosfera. Després d’un llarg període de temps, en va alterar la composició. L’oxigen atmosfèric produït pels organismes fotosintètics va resultar letal per als que proliferaven abans i que sobrevivien per processos de fermentació en absència d’oxigen (anaeròbiques). Es van haver de retirar a entorns no oxigenats, i actualment encara sobreviuen en entorns com el llot de fons de mars, rius i llacs.
Mentre les plantes s’anaven acostumant a l’aigua dolça, grans quantitats d’oxigen van quedar exposades als raigs ultraviolats. L’oxigen es transformava en ozó, i la capa protectora que fa formar va impedir que aquests raigs arribessin amb tanta força a la superfície terrestre. Amb aquesta defensa, algunes plantes, fongs i bacteris van poder colonitzar la terra emergida prop de zones costaneres, allà on les aigües dolces es barrejaven amb la dels oceans. Estem encara en l’etapa més llarga de la història de la Terra, el precambrià; justament al final, fa entre 700 i 540 milions d’anys, abans de la gran diferenciació de les formes de vida, que va tenir lloc en el càmbric, el primer període de l’era paleozoica.
Plantes vasculars i plantes amb llavor
La vida a la terra emergida era molt dura. A més d’una radiació UV més intensa que l’actual, no hi havia un mantell vegetal que frenés els vents, com tenim ara. El terreny era roca mare dura o sediment inestable de rius i estanys. Com que ja hi havia estacions, una alternança entre períodes d’humitat i de sequera, les plantes s’hi van haver d’adaptar. Probablement aquestes plantes eren d’estructura tendra i el seu port era postrat. Per això no se’n conserven fòssils complets; sí que hi ha fragments i microfòssils, com espores, que s’estenien pels substrats humits del període ordovícic, fa uns 480 milions d’anys.
Algunes plantes van desenvolupar estructures més rígides, van poder créixer en alçada amb la qual cosa es va conquerir la tercera dimensió. En elevar-se, necessitaven vasos per dur l’aigua a les fulles i fer la fotosíntesi dalt, on arribaven més raigs de sol. Quan els vasos es van reforçar amb lignina, es va facilitar l’evolució de grans plantes perennes, que també van poder créixer en amplària i complexitat. Les plantes vasculars es van diversificar a tota velocitat. Ja ens hem situat en el període silúric, ara fa entorn 430 milions d’anys. Al mar, ja hi havia els primers taurons; i, a terra, els primers artròpodes. A partir del devonià, ara fa 415 milions d’anys, ja hi havia plantes amb llavor, precursores de les falgueres. Van formar boscos de gran complexitat, amb estructures arbòries altes, mates i herbes, que oferirien llar a una àmplia diversitat de vida animal. Les restes dels boscos que es van formar en el període carbonífer, ara fa uns 350 milions d’anys, es van transformar en les energies fòssils que ara cremem.
Les coníferes, plantes que porten molt de temps amb nosaltres, i l’arribada de la flor
Al paleozoic el va seguir l’era secundària, o mesozoica, coneguda com l’era dels dinosaures o de les cícades. Les ciques són plantes semblants a palmeres petites que encara podem trobar als nostres jardins. Fa entre 250 i 200 milions d’anys, la terra emergida estava unida formant l’únic supercontinent Pangea. Ja havien aparegut les coníferes, plantes que porten molt de temps amb nosaltres gairebé sense canviar. Quan Pangea es va disgregar en dos continents, en el septentrional, Lauràsia, hi van restar majoritàriament avets, pins i ginebres, i el Ginkgo biloba o noguera del Japó, un arbre, actualment únic, tot un fòssil vivent tan ancestral que no conserva parents vius. A l’hemisferi meridional, Gondwana, hi van restar les araucàries, de les quals hi ha boscos esclarissats a Sud-Amèrica, Austràlia i Nova Guinea. Les gimnospermes considerades moltes d’elles arcaiques, capaces de créixer en terrenys pobres, sorrencs; són plantes pioneres. A Sud-Àfrica, els podocarps.
A principis del darrer període de l’era mesozoica, el cretàcic, ara fa uns 140 milions d’anys, es van desenvolupar les plantes amb flor i els insectes associats a elles per la pol·linització. Són plantes que feien una llavor que, en ser madura, es tanca en un fruit. Les condicions favorables i l’èxit de la cooperació van fer que en un temps geològic curt, el nombre d’espècies de plantes amb flor augmentés de forma espectacular. Fa uns 100 milions d’anys van dominar tots els biomes del món. Actualment, les plantes amb flors, tècnicament anomenades angiospermes, són el 90% de les plantes terrestres, la vegetació més important i dominant al medi terrestre. El cretàcic va acabar fa 66 milions d’anys, justament quan es van extingir els dinosaures. Aleshores ja existia la major part de les famílies d’angiospermes que coneixem avui dia i fins i tot alguns dels gèneres actuals.
