El Llibre del Veí
Sandra Palau
Avui he sortit del barri (de tant en tant va bé canviar d’aires)… He arribat a Madrid i m’he endinsat als bells jardins del Retiro… M’he aturat en un racó tot escoltant el silenci, avui el so era més místic… Ara, un cop asseguda sobre un terra fresc i verd intens, emprenc un viatge. Un viatge al passat. El meu company em mira, apassionat i vehement, dibuixant un generós somriure.
Sí, és ell, l’actor i productor, Jordi Planas. Un gironí enèrgic i encuriosit. Em deixo portar… Hem conegut el Caballo de Troya de J.J. Benítez, i juntament amb Jasón ens hem perdut per Jerusalem. Acabem de trobar un pergamí i intentem desxifrar paràboles en arameu… Deixem els canònics i els apòcrifs, i saltem a Los Angeles per submergir-nos a les entranyes de Hollywood. De Girona a Barcelona… De Barcelona a Madrid… Ràdio, teatre, cinema, televisió… Del 012 a La Riera… Dels 40 principals a No puedes esconderte, passant de nou pels textos apòcrifs… (Sí, el tenen fascinat). Després de passejar-me per totes i cadascuna de les seves inquietuds, artístiques i vitals, tornem al Retiro, respirem, descansem… L’observo mentre s’emociona parlant-me d’un nou viatge… I sí, em té captivada.
Com definiries la màgia de la teva professió?
La màgia és la meva professió. I si no t’agrada amb molta intensitat, és millor dedicar-se a una altra cosa, perquè de la mateixa manera que és màgica i preciosa és duríssima.
Et vas formar a Hollywood…
Bé, sí… vaig estudiar a Barcelona i després vaig anar allà per saber què era. Sobretot hi anava per fotre’m una bona patacada, i conèixer de prop la dura realitat.
I com va ser l’experiència?
Molt bona. Vaig estudiar art dramàtic i producció. T’ensenyen el mateix que a Barcelona, però el missatge que t’inculquen és un pèl més optimista. T’ajuden i t’animen a creure en tu mateix… et motiven molt. Però no canviaria Los Angeles per Barcelona.
Massa caos…
Sí, és una ciutat molt caòtica… però sense saber el motiu, aquest caos t’acaba atrapant i quan marxes trobes a faltar la ciutat.
I quan vas tornar et vas instal·lar a Madrid…
Sí, i vaig obrir la meva productora. Al cap de dos anys em van oferir participar a La Riera de TV3. Així que durant vuit anys vaig anar pujant i baixant de Madrid a Barcelona cada setmana.
Recordes el moment que vas decidir que volies ser actor?
No recordo un moment concret. Des de sempre, des que tinc ús de raó he volgut ser actor. De petit improvisava un teatre a casa i agafava dues cortines… Ningú de la família era actor, per tant no em podien guiar… Vaig començar fent ràdio a Los 40 Principales i després em van sortir projectes d’interpretació.
Si poguessis retrobar-te amb només un dels personatges que has interpretat, quin seria?
El Sergi de La Riera és amb qui em sento més arrelat perquè van ser molts anys. Vuit anys… Més de quatre mil seqüències… Recordo, al principi, quan entrava a plató i començava a sentir l’olor de fusta del decorat… Em posava molt nerviós… I sempre em preguntava el mateix: “Arribarà el dia que podré entrar més tranquil?”
I ho vas aconseguir…
Sí, pensava que no passaria mai, però finalment ho vaig aconseguir. Arriba un dia que entres a plató com si fos casa teva.
Recordes el primer dia que et vas veure per televisió?
El primer cop que em vaig veure per televisió va ser fent l’anunci del 012. La meva frase era: “Saps el telèfon de la universitat”?
Ets molt crític amb tu mateix?
Sí… molt. Tot i que intento ser benèvol dins la meva severitat. És que tots tenim neures raríssimes que només les sabem nosaltres…
I m’imagino que et poden perjudicar…
Sí… Mira, al darrer capítol de La Riera em va sortir una pansa. Era un capítol llarg, especial… i el vam gravar durant dues setmanes. Em van maquillar per tapar la pansa. Després recordo que vaig veure el capítol amb uns amics…
I què tal?
Ningú va veure la pansa… I jo només veia la pansa.
Si et poguessis retrobar amb el Jordi que se’n va anar a estudiar a Los Angeles… Quin consell li donaries?
Que es deixi de collonades! (riu). Li diria: “No t’ho prenguis tot tan seriosament”… Tenia massa ganes de córrer… Ara per sort és diferent: tinc una ambició més sana. Els anys et van calmant…
Què ha de tenir un personatge per captivar-te?
Moltes coses, però sobretot ha de tenir veritat.
Drama o comèdia?
Jo soc més actor dramàtic. Soc poc graciós (riu).
Amb quin personatge literari t’identifiques?
Doncs no ho sé… Evidentment agafo empatia, però no fins al punt de sentir-me identificat… Dec ser molt complex… (riu). Sí que m’agradaria experimentar les vivències d’algun dels personatges de Caballo de Troya, de J.J. Benítez. Em fascina la religió, i m’encantaria descobrir tot el que no ens han explicat de la història de Jesús.
El darrer llibre que t’ha emocionat?
Els evangelis apòcrifs d’Armand Puig.
Llegeixes en paper?
Sempre. M’encanta l’olor de llibre. (Aprofito per a regalar-li La mort sempre acaba la partida d’Àlex Masllorens”. No parla de religió, però l’olor és boníssima).
Em pots avançar algun dels teus projectes imminents?
No te puedes esconder, una sèrie gravada a Espanya que s’estrenarà primer a Estats Units, a través de Telemundo, i que a partir de gener la podrem veure a Netflix. Amb Maribel Verdú, Eduardo Noriega…
I quin personatge interpretes?
És el personatge que sempre he volgut interpretar. M’ho he passat genial… Soc l’assessor d’un polític. He de tapar casos de corrupció, abús de menors…
Estarem pendents, doncs… I per acabar… Quin superpoder t’agradaria tenir?
Doncs…
El superpoder més típic és “volar”…
No, aquest segur que no el vull, perquè volar em fa por…
Doncs suposo que quelcom relacionat amb Jesús i els evangelis…
Sí! M’agradaria poder viatjar a aquella època, per satisfer la meva curiositat.
