Cultura
Felipe Valenzuela
Fa set anys el fotògraf Àlex Llovet (Barcelona, 1974) va retratar Mas Sauró a Querido Vecino, on va recollir la diversitat econòmica i social del barri a través de 140 imatges. Ara, Llovet s’introdueix al món de la literatura amb Las fotos que nunca hice, una novel·la que navega entre la ficció i l’obra autobiogràfica de l’autor, narrant una història sobre maduresa, ambició i el procés creatiu.
A les xarxes socials ja va tocar el moment que va decidir escriure aquesta novel·la, sembla que no podia sortir de casa seva.
Això va passar durant l’hivern de 2019. Vaig agafar una pulmonia i vaig haver d’estar tres mesos tancat a casa. Era com la pandèmia però un any abans. Per sort, la pulmonia és una malaltia que es cura de pressa, almenys en el meu cas, tot i que les seqüeles són importants. No vaig poder sortir durant uns tres o quatre mesos.
En aquell moment va ser quan li va sorgir la idea?
La pulmonia em va deixar esgotat, aleshores què podia fer? Moure els dits i treballar la imaginació. Vaig reprendre un projecte que tenia al cap des de feia temps, una història de la qual només tenia apunts. Aleshores, vaig començar a escriure. 12 o 15 hores diàries. Al final la malaltia es va convertir en una cosa positiva.
“La pulmonia em va deixar esgotat, així que vaig decidir treballar la imaginació”
El llibre es presenta com una ficció autobiogràfica, però què hi ha de l’Àlex Llovet dins el Carlos, el protagonista de la novel·la?
Crec que tots els autors són dins els seus personatges. Escriure ficció és repartir trossos teus en diferents alter egos. El Carlos és un fotògraf aficionat que treballa a una botiga i viu a un pis de lloguer amb la seva família. D’altra banda, jo tinc la sort de poder dedicar-me a la creació literària, fotogràfica i musical. Per tant, hi ha certa distància entre jo mateix i el meu personatge, però la seva vida és com si la meva hagués anat malament en el camp de la creativitat.
La història parla de vostè?
La gent que em coneix i llegeix la novel·la se sorprèn quan el personatge no és com jo en alguns aspectes. Em diuen “però tu no ets així!” i no recorden que és ficció, que també estic repartit en altres personatges. La història parteix de la realitat per després créixer per altres branques.
“Vaig venir a viure a Mas Sauró fa 17 anys, estic molt arrelat aquí”
Barcelona sembla tenir un paper important dins la història, tot i que el llibre també es presenta com una obra de relats de viatges. Quin és el paper de la ciutat?
Dos dels capítols del llibre tenen lloc a Mas Sauró, al meu barri, que en realitat està prou separat de la ciutat, llevat de la connexió amb ferrocarrils. La realitat aquí és diferent, estem rodejats de bosc.
Quina és la relació que té amb el seu barri?
És especial. Vaig venir a viure aquí fa 17 anys i és el meu lloc dins el món, els veïns tenim molta sort de viure aquí. Estic molt arrelat aquí. L’any 2013 ja vaig fer Querido vecino, on vaig retratar totes les famílies del barri. 140 retrats, pràcticament la totalitat del veïnat d’aquell any.
Va passar el confinament a Mas Sauró?
Sí, a més aquí som uns privilegiats. Ens despertem cada matí i estem rodejats d’arbres i boscos: això és ben diferent de la realitat de la gent de ciutat que va passar un confinament més dur.
“Tornar a la ciutat no està dins els meus plans”
Quina relació té el barri amb la seva novel·la?
La connexió emocional que tinc amb Mas Sauró ve des de lluny i és prou intensa. Em servia per ubicar l’acció dels capítols i m’he inspirat en alguns dels personatges que em rodegen per fer avançar la trama. En ser la meva primera novel·la, era fàcil basar-me en la realitat i escriure sobre allò que ja coneixia. A priori, acostuma a ser més difícil escriure des de zero.
El seu avi també era fotògraf, oi?
És curiós perquè per la part materna el meu avi era empresari però era un fotògraf amateur molt apassionat. Tinc molts àlbums seus molt bonics. Feia fotos de famílies, trobaments, paisatges, sortides familiars, temes molt clàssics, i amb molta sensibilitat. Té el seu homenatge a la novel·la. El meu avi patern va fundar la primera impremta de Barcelona i sempre m’explicava les seves històries amb personatges com Picasso. Al final jo he acabat sent fotògraf i editor.
Ha pensat a marxar de Mas Sauró?
Sempre he viscut a Barcelona, he passat gran part de la meva infància a l’Eixample, d’on eren els meus avis. Però tornar a la ciutat no està dins els meus plans: si canvio marxaria lluny, cap a l’Empordà, per exemple.
