20.5 C
Sant Gervasi
| Diumenge 26 de setembre de 2021 |
Publicitat

Amanides de créixens

El gust d’aquesta planta aquàtica, que és aperitiva i antiescorbútica, recorda força a la mostassa

Publicitat
Publicitat

Cuina de Convent

Fra Valentí Serra de Manresa

Els créixens (llat. Nasturtium officinale; cast. berro) són unes plantes aquàtiques persistents amb la tija buida, que, des de principi de la dinovena centúria, també es conreaven com a hortalisses destinades a les amanides. Els créixens fan una flor blanca i petita amb quatre pètals, com és habitual en les crucíferes. El gust d’aquesta planta, que és aperitiva i antiescorbútica, recorda força a la mostassa, però el seu sabor picant és molt més fi. Als créixens els agrada la terra humida i fonda, especialment la situada a prop dels recs d’aigua. Estudis recents han posat de manifest que els créixens són agraciats amb vitamina C, sals potàssiques, iode i ferro. De les nombroses propietats remeieres dels créixens ja en feu esment Odó de Meudon (vegeu a la BUB, Ms. 163, Libri Macri de virtutibus Herbarum, Nàpols 1477, f. 13: Nasturtium).

Des de temps antics, les fulles dels créixens s’han emprat per enriquir les enciamades —o amanides— de les col·lacions nocturnes conventuals i monàstiques, que eren servides als religiosos en el refetor per purificar la sang i revitalitzar l’organisme i, alhora, per fortificar les dents i les genives. La tradició gastronòmica conventual i monàstica ha vist en aquella variant dels créixens conreada pels frares caputxins nombroses propietats de caràcter antiescorbútic i enèrgic: «La creixenera se fa en llochs de aygua y té las flors petitas y blancas, tota ella d’un gust picant se menja per enciam. Lo enciamet de caputxí té propietats enèrgicas y és antiescorbútich. Los créixens se van comensâ a plantar lo any 1811 a Fransa. Provocan admirablement la orina y disolen la pedra dels ronyons y fortifican las genivas, caixals y dents» (BHC, Herbas y sas virtuts, 141).

Cal recordar que un dels plats refrescants més preferits dels frares era l’albergínia albina acompanyada amb fulles de créixens, que solien preparar així: “Tallaràs les albergínies albines en rodanxes posant-les durant un parell d’hores amb aigua, sal i uns quants alls ben picats. Després ho escorres, hi afegeixes les fulles de créixens, amb algunes olives confitades trossejades, i ho portes al refectori per enciamet” (Cuinar en temps de crisi, 13).  Anys enrere, a Catalunya, hi sovintejaren uns venedors ambulants anomenats baladrers, que venien créixens a les mestresses de casa als carrers de les poblacions: “Enciams, alls tendres! Dones! Espígol i farigola! Espàrrecs i créixens, també! Dones, enciams!”. A l’article vinent us parlaré, si Déu vol, sobre el conreu i propietats del gira-sol, que amb les seves sements es produeix un oli molt sa.

Fra Valentí Serra és arxiver dels caputxins

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.