Reportatge
Carme Rocamora (@CarmeCRS) i Elena Bulet (@elenabulet)
“Com està avui? Ha de sortir més… Ja ho sé que hi ha moltes pendents a Sarrià, però no s’ha de quedar a casa!”. La Conxita fa quatre o cinc trucades a la setmana a persones grans que estan soles. Les anima a participar a les activitats que s’organitzen al barri, escolta els seus problemes i intenta, diu, donar bons consells. Cada setmana. I ho fa perquè amb els seus 77 anys considera que si ella pot gaudir de les activitats gratuïtes o a un preu reduït que es fan al Casal Can Fàbregas (Sarrià) -sobretot practica bridge i country-, també ha de donar alguna cosa a canvi pel barri: “La gent hauria de rebre i tornar, encara que sigui poquet. Si tots ho féssim, estaríem tan bé… .”
Com ella, són centenars les persones de tot el districte que han decidit cedir part del seu temps de manera voluntària o bé per vocació professional, a combatre un tema malauradament massa freqüent al nostre barri: la solitud no volguda de les persones grans. “Tot i que sempre podríem ser més”, sentencia la Montse Flotats, voluntària de Can Fàbregas i col·laboradora de GRUP, una dona que pica pedra per aconseguir que la gent gran s’organitizi i participi, i que reconeix que li agradaria que les persones, un cop jubilades, dediquessin més temps als altres mitjançant voluntariats, per exemple. Flotats creu que molta gent gran no actua així perquè amb l’arribada de la jubilació, la gent creu que ja ha fet suficient treballant tota la vida, i només espera rebre: “Hi ha una reacció exagerada a voler en excés per part de la gent gran, i a no tenir càrrec dels que venen darrere que estan tenint molt menys”.
Les persones però, com Flotats o la Conxita, que sí que dediquen el seu temps lliure al barri, s’organitzen fent classes voluntàries als casals, ideant sortides i tallers, o amb projectes com Radars -impulsat per l’Ajuntament de Barcelona-, que està dut a terme gràcies a diversos actors del barri, grans i petits: un projecte on farmàcies, centres cívics, metges, comerços i parròquies actuen com un exèrcit d’agents detectors de necessitats per persones grans. Així, la lluitadora i positiva Conxita -així la defineix en Jordi Badia, coordinador de Can Fàbregas-, i també la Montse, una voluntària del programa de trucades de Radars que es coordina al Casal Can Castelló (Sant Gervasi), truquen cada setmana a diversos usuaris de Radars per xerrar una estona amb ells, informar-los que hi ha activitats per fer i fer-los sentir, en definitiva, una mica menys sols: “Al començament costa trobar la confiança, però ara ja hi ha molts que esperen les nostres trucades.”, explica la Montse.
Assistir a serveis socials com qui va al metge de capçalera
Gràcies a programes com aquests i a espais com el casal que dirigeix Jordi Badia o Dolors Morella (Can Castelló), els serveis socials també poden intervenir per millorar situacions. Al carrer Arimon, per exemple, hi treballa un equip de 17 persones, coordinat per Pere Güell: “A Sant Gervasi podem treballar en molt bones condicions, millors que en altres barris de Barcelona, perquè som un equip gran i podem arribar a ajudar a molta gent” explica la Pilar Fornés, tècnica de prevenció i tractament. Ella mateixa anima a tota aquella gent gran que necessiti algun ajut a assistir als serveis socials: “No ha de suposar una vergonya. Ha de ser com anar al metge de capçalera: s’exposa una situació i nosaltres mirem com podem ajudar”. Així ho va fer per exemple amb el Josep Maicas, veí de Galvany, que gràcies a la coordinació de la Pilar té un pla de treball, teleassistència i una treballadora social.
El Josep és “l’avi gasolina”, o així es defineix ell per les quatre gotes d’alcohol que s’afegeix cada matí al café. Una persona enamorada d’explicar mil batalletes del passat amb la qual ens citem a casa seva i pugem plegats al bar Marcel de Santaló, caminant a poquet a poquet i pas a pas: “Teniu uns genolls nous per mi? Soc com un cotxe vellet que s’ha d’arreglar!”, ens comenta. Quan va morir la seva dona, la Teresa, ara fa uns anys, els serveis socials de l’hospital on estava ingressada van avisar als serveis socials de Sant Gervasi que l’avi gasolina necessitaria ajuda per poder desenvolupar algunes tasques a casa seva, i ara compta amb l’Adelaida, la treballadora social que hi va després de les gestions de la Pilar, i a la qual el Josep diu que se l’estima tant “com si fos una filla”. De fet, l’Adelaida és el més semblant que té a la família, ja que no té fills, i amb el seu germà, que viu a Mataró, no s’hi parla per problemes amb el testament. Bé, i també té dues amigues: “la televisió de la sala d’estar i la de l’habitació”, les seves dues grans aliades. I amb això el Josep diu que en té prou, ell és feliç així, i és que la solitud, si és volguda, no és dolenta, sempre que les necessitats estiguin cobertes: “Un dia vaig anar al casal de gent gran i tot era gent que es queixava. Prefereixo estar a casa amb les dues amigues.” Ja ho diu la Montse Flotats, això, que “ens haurien d’educar a saber portar la solitud en totes les edats, ja que no és només un problema de la gent gran.”
Estar sola no vol dir sentir-se sola
La Vicenta Naranjo, veïna de 80 anys del carrer Muntaner, també sap viure amb la solitud. Assegura que estar sola “no vol dir sentir-se sola”, i això ho diu amb una vida que no ha estat gens fàcil, però ella no canviaria res: “Soc com soc per tot el que m’ha passat.” Assegudes al seu pis, relata amb energia tota la seva trajectòria: recorda com un medicament per l’artrosi mal receptat li ha deixat molts efectes secundaris, recorda dificultats econòmiques, un entorn d’alcoholisme i addiccions en persones properes… i és així com va decidir assistir, per voluntat pròpia, a solucionar aquells problemes dels quals parlava la Pilar Fornés, com qui va al metge, però no per ella, sinó pel seu entorn, tot i que al final també la van acabar ajudant a ella. Amb aquesta ajuda i amb una voluntat de ferro, la Vicenta ara fa diversos voluntariats i li encanta ajudar a la gent. “Em vens amb un gran problema i et trobaré la solució”, diu. La Vicenta ha trobat la tranquil·litat en l’espiritualitat i en el treball intern d’una mateixa, i això fa que ara també senti que cal deixar-se portar.
Però no tot són avis gasolines i vicentas. La Mari Àngels Gabernet s’ha recuperat fa poc d’una depressió. I és que una dona que donaria abraçades tota l’estona talvegada no està dissenyada o educada per passar tantes hores sola. Tot berenant ens explica -amb molta il·lusió de tenir visita- un passat de lluites i anècdotes, com ara les diverses operacions que ha hagut de superar o les seves batalletes a la ràdio. A la feina, diu, era l’única dona que portava pantalons “i no em deixaven!”.
Ella sí que té família, tres fills, però els veu poc perquè tots viuen lluny, com també el seu net. Els troba a faltar i somriu amb els ulls emocionats mentre acaricia un a un cadascun dels membres de la seva família que apareixen en una fotografia. El mateix fa amb un dibuix de la seva neta, que té penjat a la nevera. Amb tot, la Mari Àngels busca maneres de combatre la solitud: li apassiona escriure contes, cosa que sempre ha fet -podeu llegir a la pàgina 38 un dels seus relats-, com els que s’inventava anys enrere pels seus fills.
Ella també té un seguiment dels serveis socials i dos dies a la setmana l’acompanyen a comprar i a caminar, tot i que assegura que amb això no en té prou i per això passa les tardes amb una cuidadora que va contractar per no sentir-se sola i per tenir més ajuda. Amb la cuidadora pot anar fins a un racó màgic al barri, que és la segona fila de llorers de la plaça d’Alfons Comín. Però només hi va quan fa sol.
Hi ha gent, com la Mari Àngels, que no gaudeix tant de la solitud, ni tenint relativament a prop a la família. Són casos més difícils que parlem amb la Dolors Morella, directora de Can Castelló: “Hi ha moltes maneres de viure la soledat. Persones que tenen gent al seu voltant es poden sentir soles i, en canvi, persones que estan soles no s’hi senten”. Coneixent la xarxa de casals del districte – Can Castelló, Can Fàbregas i Sant Idelfons, preguntem als nostres entrevistats perquè no hi assisteixen. La gran majoria expliquen que és per por de caure al terra al carrer de camí al casal i perquè ningú no els pot acompanyar. També, segur, per por a allò desconegut i mandra d’haver de sortir de casa.
La gent que cuida a la gent gran
Aquesta solitud molts cops es venç també amb les persones que cuiden a la nostra gent gran, com la Blanca Serrano, que en el seu dia va emigrar d’El Salvador per un seguit de causes que li feien la vida complicada, i que des de fa més d’una dècada cuida una senyora que té 95 anys. Aquesta gent que amb paciència i estima cuida a qui ens cuida, molts cops ho fa en males condicions: “Jo ho veig com una agressió cap a tu. S’ha de valorar aquesta feina. Estem per cuidar i algunes tenen un sou miserable”, ens explica.
Dels set dies de la setmana, la Blanca en comparteix sis amb la senyora de 95 anys a qui cuida. I els diumenges, quan té lliure, hi va igualment per donar-li la medicació. “És emocionalment dur, perquè et condiciona la vida”, explica. “Has d’entregar-te a una persona. També pateixes quan ella pateix”. Tot i així, la Blanca ho fa amb il·lusió i després de tants anys, diu, “es crea un vincle semblant al de la família”.
Fer-se gran no vol dir aturar la vida
La solitud en la vellesa, com tot, no és ni blanc ni negre. Hi ha persones que soles estan a gust i és una decisió que s’ha de respectar. Però també hi ha molta gent que es tanca en ella mateixa i pateix la solitud. És cap a aquesta gent que com a societat ens hem de fixar nous reptes: cal tenir-ne cura, estar a l’altura i organitzar-nos per respectar i acompanyar als nostres vellets -a vegades ben joves!-, com es mereixen, després que durant tants anys ens hagin cuidat ells a nosaltres.
Hem de ser conscients del patrimoni que suposa i que ens deixa la gent gran. Ser també conscients que cada vegada la població estarà més envellida i que haurem d’estar preparats per respondre amb les infraestructures necessàries. S’acosta un canvi d’hàbits i costums. La gent gran, per sort, cada vegada és disconforma més amb el fet de sortir al carrer, seure a un banc i mirar la vida passar: volen activitats, volen aprendre idiomes, invertir el temps lliure en la pròpia formació, saber utilitzar i entendre les noves tecnologies que els nets utilitzen: aquí entra la feina admirable dels organitzadors dels casals del districte, que es nota que gaudeixen i realitzen amb passió, així com ho fan els voluntaris i tots els treballadors de serveis socials.
És aquesta mirada activa la que s’hauria de fomentar. Fer-se gran no vol dir aturar la vida viscuda. Fer-se gran és també sinònim de tenir curiositat per seguir endavant i descobrir altres coses d’aquesta etapa de la vida. Sempre es pot seguir aportant a la societat i si tots ho miréssim així, de ben segur que seríem més rics, i bells.
Es meravellosa la tasca que feu a favor de las persones grans que ho necessiten. Us estic molt agraïda.