Opinió
Josep M. Sucarrat
Tots sabem que existeix una necessitat de prevenir quan parlem de la nova mobilitat als nostres barris. Qualsevol acció que es plantegi ha d’obeir una present i futura necessitat. La ciutadania no entén que en la majoria de les actuacions els nostres regidors considerin prioritària la previsió futura respecte a la necessitat actual. No ens podem permetre aquest error: el present és cert, el futur no.
Als nostres carrers hi tenim actuacions que provoquen controvèrsia i malestar entre els veïns i usuaris dels vials. Importants intervencions que aporten suposades futures solucions, però que en perjudiquen clarament l’actual funcionament. Aquestes modificacions es regeixen per una jerarquia, al nostre entendre irreal, en la proposta de la futura mobilitat urbana.
També tots nosaltres entenem, o hauríem d’entendre, que l’element principal de la ciutat és el vianant i que se l’ha de prioritzar en qualsevol acció urbanística. Darrere d’aquesta prioritat comencen el que anomenem “les obsessions” d’un Ajuntament o altre.
La bicicleta i la fixació de fomentar-ne l’ús és l’obsessió en voga avui en dia, cosa que provoca intervencions poc afortunades que no només hipotequen el funcionament actual del vial, sinó que en desnaturalitzen la funcionalitat per als usuaris o veïns, d’aquell determinat carrer. La bicicleta és un bon electrodomèstic urbà, però l’ús és prioritàriament, per no dir exclusivament, de gent jove. Difícilment veurem els nostres vells utilitzar-la, tot i que, en canvi, sí que els veiem patir-la constantment.
Si Barcelona envelleix cada vegada més, si la gent cada vegada viu més anys i redueix el seu potencial físic, per quina raó aquesta fixació a prioritzar un transport d’uns pocs de forma tan exagerada? Vegem un clar exemple d’aquesta rara praxi al nostre barri, al carrer Bori i Fontestà:
L’Ajuntament va disposar per aquesta via bidireccional un carril bici de doble sentit segregat a la part central de la calçada. La intervenció va deixar una única calçada per cotxes i motos en direcció a Tarragona i va crear un doble obstacle al llarg del carrer. Una modificació que provoca dificultats als vehicles de servei, genera caos circulatori en encreuaments i deixa els passos de zebra poc accessibles per als veïns del carrer. Tanmateix, aquest carril bici s’utilitza poquíssim, ja que tenim opcions més segures i eficients ben a prop, com ara la Diagonal. Per tant, era necessària aquesta intervenció? Que cadascú trobi la seva resposta, però de segur que hi havia millors opcions que esperaven una partida pressupostària.
Dit això, és evident que la bicicleta ha de tenir un paper més dins aquesta pel·lícula urbana, però no participem a la inclusió de la bicicleta en el rol de coprotagonista amb el vianant.
L’obsessió i prioritat del nostre Ajuntament vers aquest mitjà de transport no considera un gran percentatge d’habitants d’edat avançada o amb altres dificultats de mobilitat. Aquestes limitacions són i seran importants perquè la societat envelleix. La bicicleta és una bona solució per a alguns, com ho és qualsevol Vehicle de Mobilitat Personal (VMP) amb nul·les o baixes emissions de CO2, silenciós i de velocitat controlada.
Seguint aquest criteri, afegim-hi protagonistes que no haurien d’ignorar-se: motocicletes i escúters de baixes emissions, cadires-mòbils ━mitjà de transport en clara expansió als països nòrdics━ o la gran quantitat de VMPs ja visible als nostres carrers. Com veiem l’oferta és molt àmplia, i les necessitats i el perfil de la gent, molt diversos. Les obsessions mai són bones.
Josep M.Sucarrat és propietari de Motos Turó
