Opinió
Guillem Martin, Fundació Uszheimer
El passat 5 de novembre es va celebrar el Dia Mundial del Cuidador. A mesura que ens fem grans, el nostre entorn, pares i avis, també envelleix. Envellir és, sovint, sinònim de necessitar ajuda i suport en activitats quotidianes i quan parlem de només un suport o acompanyament en la vida, habitualment, no ho relacionem amb la idea de tenir cura. Històricament, el concepte de cura sempre ha anat acompanyat d’una malaltia, i la realitat és que l’esperança de vida de la nostra societat ha anat canviant de forma progressiva aquest concepte, de la cura tradicional cap a una visió més àmplia i global.
Però, al voltant d’aquesta idea de cura es pot obrir el debat del Dret a cuidar. Dins del dret hom podria acceptar dues postures. La primera, la que sostindria el dret a no haver de cuidar com a obligació a les persones del nostre entorn proper, i al dret a tenir recursos, inclosos els públics si fa falta, per no fer-ho. I la segona postura, que és de la que voldríem parlar avui, la que defensa del dret universal a cuidar.
Enmalaltir i envellir a casa
En un estat del benestar, el dret a poder tenir cura dels nostres familiars hauria de defensar-se al nivell més alt possible. Des de la Fundació Uszheimer sempre hem defensat un model d’atenció a les persones malaltes centrat en la persona i la seva família, i això inclou la permanència a la llar. Per moltes raons.
Per una banda, hauríem de tenir el dret a poder allargar fins al final de la vida l’estada de la persona dependent a la seva llar. Aquesta idea aniria acompanyat del dret a disposar, fer ús i facilitar l’accés per part de l’administració, si fa falta, a recursos diürns i domiciliaris, que complementin aquesta estada a casa.
Per altra banda, el fet que una persona que necessita cura pugui estar a casa seva és una manera d’augmentar la seva qualitat de vida. No només de la qualitat de vida física, sinó també en l’àmbit emocional i anímic. Així mateix, compartir el dia a dia amb la família (fills, nets, parella…) a pesar de tenir necessitats a cobrir, juntament amb l’estabilitat i tranquil·litat que ens pot oferir el domicili, ajudar a alentir processos neurodegeneratius com la malaltia d’Alzheimer.
Però, no oblidem, més que aquest acte de cura és també una manera d’estimar, acompanyar i inclús de sentir-se realitzat per part de la persona cuidadora. A pesar de les dificultats que es pugui trobar pel camí. Des de la Fundació Uszheimer volem seguir i continuarem donant suport a totes les persones cuidadores.
Guillem Martin és educador social
