Opinió
Jaume Clotet
Crec que puc afirmar que tothom de Sarrià coneix molt bé el Parc del Castell de l’Oreneta. Aquest parc forma part de la pel·lícula de les nostres vides al mateix nivell que d’altres llocs emblemàtics de la nostra vila. Tots els que hem anat a escola a Sarrià hi hem fet excursions i tots el que hi tenim fills també els hi hem dut quan hem sigut grans, per exemple a pujar al trenet. L’entorn silvestre i poc endreçat del parc, més propi d’un ambient rural que no pas urbà, li donen un aire únic i el converteixen en el bosc de Sarrià.
La història del parc es remunta a la dècada del 1880, quan l’industrial Ernest Tous, propietari de la mítica fàbrica “La Maquinista Terrestre y Marítima”, s’hi va fer construir un gran edifici de caràcter neogòtic, un estil arquitectònic habitual en aquells temps i del qual tenim d’altres exemples a Sarrià. A l’entrada del casalot hi havia un escut esculpit a la roca, amb quatre quarters, un dels quals tenia una oreneta: d’aquí ve, doncs, el nom del Castell de l’Oreneta. La família Tous va fer un ús familiar i feliç del castell durant unes dècades, fins que la Guerra Civil Espanyola ho va esguerrar completament, com gairebé tot.
En primer lloc, grups d’anarquistes incontrolats van calar foc a la capella del castell. L’incendi va afectar i malmetre altres parts de l’edifici, i la família Tous va abandonar la finca. Posteriorment, a causa de la seva situació elevada, el castell va esdevenir una posició defensiva per fer front als bombardejos aeris sobre la ciutat i va ser, precisament per això, bombardejat i malmès. Les restes van quedar abandonades durant anys i panys, fins que el 1978 la finca va ser adquirida per l’Ajuntament de Barcelona per fer-hi el parc actual. Les restes del castell, algunes de les quals encara són visibles, van desapareixent lentament del parc i de la memòria col·lectiva.
Fa mesos que l’Ajuntament de Barcelona hi fa una reforma polèmica, amb l’argument que cal millorar els drenatges i evitar l’erosió dels camins. Tot plegat val gairebé dos milions d’euros. Molts veïns i veïnes hi estan en contra. Jo també. El parc de l’Oreneta no és un parc urbà que necessiti, com estan fent ara, tones i tones de ciment per arranjar murs i camins. La principal virtut del nostre parc és el seu caràcter natural i descuidat, poc civilitzat. Pavimentar un parc no és cap reforma; és gairebé un atemptat. No hem après la lliçó dels parcs i places dures de Barcelona? Precisament hem de fer el contrari: renaturalitzar els parcs i places de Barcelona, no pas encimentar el parc de l’Oreneta.
Per evitar més malvestats, una possible solució seria incloure el Parc de l’Oreneta dins del Parc Natural de Collserola, de manera que el parc natural penetrés una mica dins la ciutat. De fet, a tocar d’allà mateix, la finca dels jardins de Can Sentmenat limita amb el mateix parc, que entra com una llengua dins de la ciutat. D’aquesta manera, la protecció del Parc de l’Oreneta seria màxima i s’evitarien alguns dels disbarats que hi volen perpetrar. Fem-ho?
Jaume Clotet és periodista
