El Racó del Veïnat
Pere Equisoain
—Aquest col·legi, no pot haver existit! —Això em va dir una companya. Érem a una reunió del grup d’amics que escrivim llibres col·lectius. Del meu relat de ficció, comentàvem un episodi que tenia lloc els anys 60 del segle passat en un col·legi.
—I tant que va existir i ara celebrem el Centenari! —va ser la meva resposta vehement. Jo m’havia inventat un col·legi que s’assemblava molt al Tècnic, al meu Tècnic Eulàlia.
Havíem d’escriure sobre aquells anys grisos del franquisme. Temia que això ens portaria a un llibre amb relats molt durs. Jo vaig voler aportar algun punt lluminós entre tanta foscor, no per amagar la veritat. El que volia era afegir algun full més amable per al lector. I crec que ho vaig aconseguir, inventant-me un col·legi que ja existia. Ara veig aquell Tècnic Eulàlia com una mena d’oasi solitari i valent, com un centre de pacífica resistència cultural i pedagògica.
Va ser una sort poder fer classes de català de manera més o menys clandestina a partir de cinquè de Batxillerat. Va ser una sort tenir professores com les senyoretes Maria Novell i Núria Bonet que van fer de l’ensenyament l’ofici més noble. Va ser una sort aprendre amb aquell equip de mestres que tant estimaven la docència i que no esmento perquè tots els seus noms no cabrien en un sol article. Va ser una sort tenir els “altres professors”, els qui no exercien oficialment com el Sr. Lladó, el millor reforç que podíem tenir a les hores lliures a la sala d’estudis. Va ser una sort que els meus pares em portessin al Tècnic Eulàlia.
Tinc, avui, una altra sort. Un cop jubilat i amb la majoria dels meus companys d’aquella època hem fet revifar l’amistat que ens va unir fins a formar, ja fa uns anys, un nombrós grup amb els integrants de dos cursos consecutius. Anem organitzant, des que ens vàrem retrobar, dinars, petits viatges, visites culturals i tot allò que se’ns acut. Sí, seguim sent els nens del Tècnic Eulàlia.
En aquest grup tenim una “presidenta d’honor”, la senyoreta Mercè Crehuet que ens donava classe de francès i amb la que als seus més de cent anys continua sent un dels nostres referents. Cada aniversari seu, li regalem un esplèndid ram de flors que ella ens agraeix, amb el mateix esperit d’ànim que tenia quan era la nostra “profe”.
Aviat celebrarem el Centenari del Tècnic Eulàlia, potser el que m’ha empès a escriure aquestes línies, l’excusa perfecte per explicar aquestes coses que porto dins. Diu molt de la nostra escola, que una nombrosa colla d’ex-alumnes, quasi seixanta anys després d’haver-hi sortit mantinguem l’amistat i la cohesió. Com va dir un membre del grup: “Això és un miracle. Som un miracle.” Potser hi té molt a veure que el nostre col·legi ens donés els millors fonaments.
Serveixin aquestes línies per agrair i recordar, en un sentit homenatge als nostres professors. Gràcies a tots, a elles i a ells.
