Salut Mental
Maria Bascompte
“Estimat George
Recorda que cap home és un fracàs si te amics.
Gràcies per les ales,
Amb amor, Clarence.”
Aquest és l’últim fotograma de la pel·lícula Que bonic és viure, de Frank Capra. Era un clàssic de les nits de Nadal. Recordo l’últim Nadal en què el pare era viu, ho vam celebrar a casa meva. Era ja de matinada, quan la resta va triar continuar a la taula, dialogant, rient i acabant amb les restes de menjar i veure. El pare i jo ens vam traslladar fins al sofà, concentrant al màxim la funció auditiva per no perdre cap diàleg. Tot i saber-la quasi de memòria. I crec advertir que en algun moment ens vam agafar de la mà, o potser això ja és resultat del meu imaginari.
Si no has vist la pel·lícula et diré que, per mi, és el màxim exponent cinematogràfic sobre la bondat i l’esperança, emmarcat en una interessantíssima i necessària idea de comunitat. Al final el que ‘salva’ a George és la bondat de la seva comunitat cap a ell. Tothom ajuda, en el que pot, aconseguint finalment que la família no acabi a la ruïna. Jo sempre ploro quan la veig, concretament a l’escena final, m’impressiona moltíssim veure tantes persones entrant a la casa, bolcades amb determinació i exultació per ajudar el seu veí. Hi ha esperança.
També és un film que aborda el tema del suïcidi, però evidentment amb una mirada condicionada pels valors morals i religiosos, de l’època.
Ara, mentre escric, m’assabento que alguna vegada que l’he vist, en el meu imaginari fantasiós, que treballa nit i dia, m’he plantejat si Sarrià, la meva comunitat, les meves veïnes, les meves companyes es bolcarien amb aquest vigor, si a mi em passés quelcom similar. No sé fins a quin punt em beneficia parlar amb tanta franquesa del meu món de fantasia, i del que aquest projecta amb tanta facilitat. Però ja que hi soc, us diré que sí, que evidentment us imagino a totes arribant a casa meva: una amb un bitllet, l’altre amb un parell d’ous, la següent amb una abraçada, etc. I així fins a emplenar casa meva de gom a gom. I seria un final de màxima esplendor, com el de la pel·lícula.
El sistema capitalista ens empeny sense fre a l’individualisme més roí, però la comunitat ens pot salvar. Jo sola no soc res, prefereixo formar part, sostenir i que em sostinguin, perquès fer-ho en soledat és trist. És més valuós i funcional fer-ho en companyia. Un exemple és la meva participació en aquesta columna. El Jardí és premsa gestada per, i des de la comunitat. L’altaveu que em proporciona és valuosíssim, per mi, en un procés de sanació i reivindicació de la salut mental. Però no acaba aquí, que meravellós pensar que per tu, que m’estàs llegint, també pot ser útil. És a dir, mentre jo procuro sanar estimulant la meva creativitat, alguna de vosaltres pot sentir-se acompanyada, o fins i tot alleujada per uns segons.
L’altre dia, la Belén em va dir que la meva croada era cuidar la salut mental de les persones. I això per primera vegada a la vida em fa sentir ‘algú’, amb un objectiu real i vital.
Així que, com diria Clarence en el seu moment, estimat equip d’El Jardí… “Gràcies per les ales”, Maria.
Maria Bascompte és llicenciada en Humanitats i Gestió d’espectacles
