Publicitat

Guisats de peix

Un dels peixos més estimats en la cuina conventual i monàstica per als dies de festa és el llobarro

spot_img

Publicat el 23.3.2019 9:00

Cuina de convent

Fra Valentí Serra

Un dels peixos més estimats en la cuina conventual i monàstica per als dies de festa és el llobarro: un peix gros, platejat, que presenta unes zones ombrejades de color negre a la part superior i amb una carn de gust molt refinat al paladar. És un peix depredador que només s’alimenta de petits crustacis i de gambetes, d’ací el nom de “lloba” (lloba-rro, o llobina, del llatí Labrax lupus). La llobina forma part de nombrosos guisats monàstics de peix per als dies hivernals, ja que és molt estacional o de temporada. En efecte, la captura s’escau en temps d’hivern i en els antics convents de caputxins situats al litoral mediterrani: Tortosa, Tarragona, Vilanova de Cubelles, Barcelona, Mataró, Arenys de Mar, Calella de la Costa i Blanes solien guisar llobina en ocasió d’aquelles festes que s’esqueien dins del cicle nadalenc, car la llobina és una menja molt rica en minerals i proteïnes i és, alhora, de molt fàcil digestió. Actualment, els dietistes recomanen la llobina, o llobarro, ja que és un peix no massa calòric, poc greixós, enriquit amb un notable contingut de potassi i fòsfor i molt apte per a prevenir les malalties cardiovasculars.

Publicitat

La llobina es pot guisar de moltes maneres: una de les més tradicionals en els convents és cuinar-la al forn i servir-la, després, al refetor damunt d’un base o coixí d’espinacs cuinats a la cassola amb una bona pinyonada i panses. En ocasió de les grans festes, a voltes també se servia a taula una cassoleta amb talls de rap i, de manera més habitual, en els convents i monestirs de Catalunya se solia servir trossos de bacallà fregits amb oli bo i acompanyats amb fesols.

Publicitat

En canvi, als convents de caputxins situats a la Catalunya interior, com ara els de Tremp, Solsona, Igualada, Martorell, Sant Celoni, Girona, Cervera, Manresa, la cuina conventual de peix era molt més reduïda, ja que se solia menjar pesca salada, especialment arengades i bacallà. En els convents allunyats del litoral, quan el peix era fresc, aquest solia ser truita de riu. L’arengada era una menja molt habitual en els convents i monestirs, i en algunes escaiences es preparava “l’arengada desespinada”, que una volta escatada s’acompanyava d’una gelatina amb vi moscatell i es posava damunt d’una torrada de pa.

A l’article vinent us vull parlar d’altres maneres de guisar el peix en els convents i monestirs.

Fra Valentí Serra de Manresa és arxiver dels caputxins

[adrotate banner="28"]

Notícies relacionades

La murtra, un bon substitutiu del llorer a la cuina i una planta per a infusions

La infusió de fulles i baies de la murtra és de gran utilitat per a estovar la tos i, també, per a combatre les infeccions bucals

La ceba, una de les hortalisses més sanes

És una de les hortalisses més antigues d'Occident i serveix per a reduir el colesterol

Llobarro al forn

Un peix senzill i ràpid de fer que sempre proporciona resultats espectaculars

Garrí rostit

Amb només tres ingredients es pot elaborar aquest plat amb el qual podràs sorprendre en aquestes festes a familiars i amics
spot_img

Els gínjols: curiositats i usos medicinals

D'on ve l'expressió "més content que un gínjol?"

Afrontar la incapacitació en la vellesa: emocions, acompanyament i recursos de suport

Envellir comporta canvis físics i cognitius, que poden generar sentiments difícils de gestionar. La pèrdua d’autonomia no és només una qüestió pràctica: implica un procés emocional complex que cal acompanyar amb sensibilitat i recursos

Una maleta estratègica, el relat d’Elsa Corominas

"L’estiu va ser extraordinari. La va trucar, van quedar, es van caure bé i van intercanviar maletes, llibres, roba, impressions i històries. Per Nadal van omplir les dues maletes verdes conjuntament per anar a casar-se a Ciutadella"

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

[adrotate banner="15"]