I no passa res

A fora plou. A dins, on jo soc, sona una música suau, tranquil·la. L’acompanya una veu fràgil i delicada, que sembla que s’ha de trencar en qualsevol moment. I tota aquesta casuística em fa sentir bé, còmode. Ara només sona el piano i, per tant, el so de la pluja s’intensifica. Quan torna la veu penso en la seva fragilitat, i l’incongruent que pot semblar, doncs jo m’hi sento segura. El fil de veu seria suficient per sostenir-me a mi: els meus pensaments, els meus sentiments, la meva ànima, i tot el meu pes: els meus òrgans, ossos, teixits, músculs, el greix i la pell (no sé si la pell pot pesar massa). Tota jo em llençaria en caiguda lliure amb un convenciment i somriure de saber-me sostinguda.

M’he distret per un moment, i he intuït que fa una mica de fred. Tinc el cos mig encongit i la punta dels dits de la mà dreta una mica freds. De la mà esquerra no, inclús amb aquest petit detall m’he de contradir…, em retrec. Però de seguida recordo que he de ser més amable amb mi mateixa: “I no passa res”, raono un instant després. La veu delicada i fràgil, com un fil, continua sonant, i el piano, i també la pluja. Em sento tan bé, recollida, com una acabada de néixer en braços de la seva mare. Però pot ser que em tapi una mica, això de tenir la punta dels dits de la mà dreta una mica freds, pot evolucionar cap a bastant freds, i no em vull distreure.

Publicitat

Em cal mantenir aquest benestar. Així que, agafo la manta de quadres rosa de quan era petita i em tapo, el que m’arriba, perquè és petiteta, però abriga, perquè és de llana. I saps que faig quan experimento això de sentir-me molt bé? Intento dilatar-ho el màxim possible. Procuro estar present amb els sentits superatents, i ho percebo així, perquè l’ànima és com si estigués desperta, relaxada i expectant d’aquest bon rotllo que estem transitant. Crec que el sistema nerviós parasimpàtic augmenta. Si em passa això caminant pel carrer, dono una volta més, per allargar el temps d’arribada al meu destí, i poder sentir més estona aquesta connexió. Intento gravar aquest moment tan proper a la plenitud, per a quan el necessiti. Cervell guarda’m això, guarda-m’ho.

Però moltes vegades, la crua realitat em manté tan empresonada en el patiment, que no puc sentir aquestes coses boniques. Però suposo que la vida va d’això, d’intentar trobar l’equilibri entre l’excés de productivitat que se’ns exigeix, amb l’ansietat que això desencadena, i aquests moments, en els que connecto i m’adono que tinc els dits de la mà dreta freds: Sí, puc sentir-ho. I quina sorpresa! Ha tornat el fil de veu, la delicada i fràgil, però que és capaç de sostenir-me.

Crec que no passa res si demà no em puc fixar en la punta dels dits de la mà dreta, en si estaran freds. No, suposo que no passa res si demà no trobo un moment així, mentre l’angoixa es faci cada vegada més present. Crearé altres moments que em sostinguin. I, quan un dia em sorprengui el fil de veu, fràgil i delicada, sonant a la meva llista de reproduccions musicals somriuré, somriuré molt fort. I ho acompanyaré d’un: “I no passa res”.

I no passa res.