Explorar el jardí
Maria Josep Tort
Situada a la falda de la serra de Collserola, amb unes magnífiques vistes sobre la ciutat, l’Escola Pia Sarrià Calassanç es va fundar l’any 1894, per tant compta amb més de 100 anys de trajectòria educativa. Ofereix tots els nivells formatius, des de P3 fins a segon de batxillerat i en règim privat s’ha especialitzat en cicles centrats en l’esport.
Fotografies de M. Josep Tort
El jardí de l’Escola Pia ha anat ampliant les seves instal·lacions esportives per donar resposta a les exigències pedagògiques i estratègiques del centre, per la qual cosa la superfície enjardinada s’ha reduït des de la seva fundació. Tanmateix conté dos jardins de proporcions més que notables que fan d’aquest recinte un indret especialment apte per gaudir de la natura i contemplar alguns dels arbres, gairebé centenaris, que hi habiten.
L’edifici, projectat per l’arquitecte Francesc Mariné i Martorell (1845-1902) és de proporcions faraòniques i es va construir inicialment com internat. Posteriorment es va endegar la reconversió dels dormitoris en noves aules.
Les dues grans àrees verdes del recinte educatiu es situen davant de la façana principal i posterior de l’edifici i adopten un aspecte molt diferent que les fa certament singulars. Els jardins situats a l’entrada principal tenen una composició d’estil més clàssic. Els diferents elements s’ordenen simètricament dins l’espai, amb una clara voluntat de prioritzar l’ordre i l’harmonia sobre la natura salvatge. S’exalta també, la simbologia d’algunes espècies com el teix, l’arbre sagrat i venerat per moltes cultures europees, que viu omnipotent al bell mig del gran parterre circular, el centre neuràlgic del jardí.
A banda i banda, es dibuixen un seguit de parterres de geometria regular, entapissats per una catifa de gespa sempre verda que contenen espècies remarcables com un cedre del Líban, de port majestuós i possiblement centenari, un arbre ampolla, una magnòlia bastant esclarissada i un bonic còcul amb els seus múltiples peus que s’enlairen estructurant una magnífica capçada.
Al costat d’aquests parterres se situa un espai tancat pels més petits anomenat el jardí del Sagrat Cor que conté un conjunt de baladres florits amb una inusual estructura arbòria a conseqüència de les podes sistemàtiques que els hi han practicat.
Els jardins del darrer de l’edifici comprenen dues àrees en forma de dos triangles invertits, el bosc i l’àrea d’esbarjo infantil, separats per un camí d’accés.
El bosc, com l’anomenen a l’Escola, és un espai d’aspecte laberíntic molt singular, verd i frondós, molt fresc a l’estiu, que dibuixa uns camins limitats per tanques vegetals de pitòspors on creixen conjunts d’arbres amb cedres, llorers, pebrers bords o arbres ampolla. Al bell mig d’aquest espai hi trobem una àrea de descans amb bancs de pedra.
A l’àrea d’esbarjo dels més menuts se situen un conjunt d’arbres fruiters al voltant d’uns bancals per fer l’hort escolar. Al costat, s’albiren tres espais de lleure esgraonats, esquitxats per l’ombra que projecten una dotzena de pins pinyoners amb les seves denses i arrodonides capçades.
Davant de la façana principal de l’edifici, de 112 metres de longitud, s’hi arrengleren una dotzena de magnífiques palmeres.
El teix (Taxus baccata)
El teix és un arbre de fulla perenne que pertany al grup de les coníferes. És una espècie propera als pins però, a diferència d’aquests, té un fruit cobert per un embolcall carnós. Creix en zones muntanyoses en ambients humits i frescals i és un dels arbres més longeus d’Europa amb exemplars de gairebé 1.500 anys. El seu lent creixement el fa poc competitiu i va quedant arraconat en indrets molt aïllats.
Ja existia durant a l’època dels dinosaures i les primeres cultures europees el veneraven per les qualitats de la seva fusta, resistent, dura i alhora flexible però sobretot el distingien per la seva toxicitat. Les fulles, l’escorça i les llavors del teix contenen taxina, una substància cardiotòxica que paralitza el cor en dosis elevades. Per contra, el fruit, una baia carnosa de color vermell, és comestible excepte la llavor que porta dins. Celtes i càntabres se suïcidaven amb les llavors del teix per no rendir-se a l’enemic.
En el decurs de la història el teix ha tingut una significació mística i sagrada, palpable en la quantitat de teixos plantats a la vora d’ermites, esglésies i cementiris.λ
Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars
La cadernera
Enric Capdevila
La cadernera (Carduelis carduelis) és un ocell de la família dels fringíl·lids, que com el verdum, el gafarró, el passerell o el pinsà, són ocells granívors (amb el bec cònic i massís) i grans cantaires. El seu nom científic fa referència a la seva afició per les llavors dels cards, sobre les quals es posa, per anar extraient-les una a una, sense punxar-se amb les espines. És un ocell amb un plomatge molt cridaner, els adults tenen el cap blanc, negre i escarlata, les ales negres amb una franja groga i clapes blanques, carpó blanc i cua negra. Viu a jardins, arbres fruiters i conreus. Cria als arbres o en tanques vegetals com les fetes amb xiprers, fent un niu amb herba i molsa, folrat de llana i borrissol. És un ocell sociable que sovint viu en grups familiars i petits estols. Els seu vol és ondulat. El seu cant variat i melodiós ha fet que sigui un ocell apreciat pels ocellaires i l’ha convertit en un ocell de gàbia. Per sort, l’any passat la Generalitat va vedar la caça en viu d’aquesta espècie entre d’altres, ja que estava en regressió (entre un 25 i un 32% de la població) i perquè Catalunya estava apercebuda per la Unió Europea per incompliment de normativa. Els aficionats als ocells cantaires, uns 8.000, no estan d’acord amb la veda, ja que és un ocell difícil de criar en captivitat i esperaven seguir obtenint els 31.000 permisos de cada any. Mentre, se segueixen fent concursos i mercats d’ocells cantaires, com el de la plaça Tàrrega de Cornellà, on una cadernera pot arribat a costa entre 250 i 1.000 €
La dita: De gàbia vella, fuig la cadernera.
