Explorar El Jardí
M. Josep Tort
Una passejada pel parc públic de Teodor Roviralta ens permet conèixer un entorn de Barcelona extraordinari pel seu caràcter muntanyenc i pel conjunt arquitectònic que s’albira al seu voltant, que ens remet als inicis del segle XX, quan la burgesia barcelonina construïa ostentoses torres d’estiueig de la mà d’arquitectes modernistes de renom.
Un parc salvat de l’especulació immobiliària per Rubió i Tudurí
Està situat al vessant sud de la serra de Collserola, sota el Parc de la Font del Racó -tancat des de fa tres anys pel seu mal estat-, entre la ronda de Dalt, davant mateix del Museu de la Ciència i l’avinguda del Tibidabo. És un parc de caràcter forestal de 7.675 m² de superfície que ocupa uns terrenys en pendent orientats a sud-oest, amb un desnivell d’uns 20 m d’alçària. Geogràficament, aquest indret —format pel conjunt dels dos parcs esmentats—, constituïa una torrentera abrupta que es coneixia amb el nom del clot de l’Infern. Hi brollava una font natural d’aigua de muntanya que rajava incansable, la Font del Racó. Moltíssima gent hi anava a refrescar-s’hi a l’estiu; era un solar marginal susceptible de ser engolit per la futura expansió de la ciutat.
L’any 1926, Nicolau Rubió i Tudurí va urbanitzar el Parc de la Font del Racó i els terrenys de l’actual Parc de Teodor Roviralta es van salvar de l’especulació. El nom de Teodor Roviralta i Figueres (Molins de Rei, 1854 – Lloret de Mar, 1919) ens revela l’entranyable història d’un emprenedor industrial i indià català, que essent un nen va marxar a peu de Barcelona i, d’amagat, s’embarcà cap a Amèrica del Sud on posteriorment es va casar i tenir cinc fills. En tornar a Barcelona, s’associa amb Salvador Andreu, el famós Dr. Andreu de les pastilles contra la tos; van comprar terrenys a Collserola i funden la Societat del Tibidabo.
Uns jardins en forma d’amfiteatre amb excepcionals vistes
Dissenyats l’any 2004 per l’equip d’arquitectes Espinàs i Tarrassó scp, els jardins de Teodor Roviralta, ocupen un terreny en pendent (8%) en forma d’amfiteatre, al fons del qual, se situa una plaça de sauló que constitueix el seu centre neuràlgic. Dos accessos s’enfilen fins al punt més elevat del parc i tracen un recorregut circular ascendent i descendent que permet, a diferents altures, contemplar el conjunt botànic de l’indret, les excepcionals vistes sobre Barcelona i la mar Mediterrània, les postes de sol, el conjunt de torres modernistes de l’entorn i l’Observatori Fabra.
El projecte va preveure mantenir el caràcter suburbà de la zona aprofitant al màxim les plantacions existents, els murs de contenció, les plataformes i les traces de camins. No obstant això, es va augmentar la massa arbòria en diverses zones, seguint unes franges que creuen el parc en diagonal, en direcció al Parc la Font del Racó, que oculten parcialment l’edifici d’habitatges existent. En entrar per la part inferior del parc, podem optar per agafar el camí situat a mà esquerra que s’enfila per un primer tram d’escales i un conjunt de rampes de formigó fent ziga-zagues fins al capdamunt del parc, o bé, seguir pel camí de sauló planer que condueix a la plaça central del parc, on s’enlaira una escalinata d’un sòl tram construïda amb 103 travesses de ferrocarril que connecta a dalt de tot amb la rampa de formigó.
La vegetació del parc
El talús on serpenteja el conjunt de rampes de formigó està entapissat amb plantes herbàcies del gènere dels acants (Acanthus mollis), grups de canyissars (Arundo donax) i falses acàcies (Robinia pseudoacàcia) que s’enfilen pel vessant més ombrívol. En el punt més alt se situa una àrea de descans coronada per un bonic lledoner i un vell ametller. A l’entrada inferior del parc, el camí de sauló flanquejat per xiprers (Cupressus sp), ullastres (Olea europea) i lledoners (Celtis australis), connecta amb la plaça central, on distingim, dos escocells amb una troana (Ligustrum lucidum) i dos llorers (Laurus nobilis).
En direcció nord-oest es desplega el gran amfiteatre que conserva part de la vegetació autòctona del bosc mediterrani com les alzines (Quercus ilex), els pins (Pinus sp), els llorers (Laurus nobilis), els garrofers (Ceratonia síliqua) i el marfull (Viburnum tinus). Altres espècies introduïdes de jardineria com els lledoners (Celtis australis), els pitòspors (Pittosporum tobira), el gessamí (Jasminum sp.)o els arbres de l’amor (Cercis siliquastrum) també hi són representats.
Un darrer i tràgic apunt
Informo sobre la mort imprevista i anònima del roure centenari (Quercus cerrioide) del Parc de la Font del Racó. Un exemplar imponent, catalogat com arbre d’interès local, amb una frondosa i enorme capçada i una edat estimada d’uns 130 anys de vida. Descansi en pau. Parcs i jardins no ha emès cap notificació al respecte.
