Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Opinió
Maria Bascompte
Fa temps, jo també vaig ser-hi. Ben bé, no sé des de quan, potser des de sempre. Però aquell lloc inhabitable ja existia abans que hi anés jo.
Tot just devia tenir uns tres anys i ja recordo establir, aleshores, una relació estreta amb el patiment psíquic. Com si es tractés d’un virus maligne, tremendament resistent i virulent, es va anar aferrant a mi, va impregnar tot el meu ADN. Em va continuar acompanyant, en forma de recaigudes, i molt al meu pesar, durant l’adolescència, després als 25 anys, més tard als 31 anys, i per última vegada ara fa cinc anys, en plena pandèmia.
Després d’experimentar tant patiment he decidit donar-li un sentit, traslladar-lo a l’esfera política. Perquè aquest patiment tan terrorífic i desgastant m’obliga a viure molt sovint als marges del seny, tenint de veïna, porta amb porta, la bogeria. Aquest patiment no solament em pertany a mi. Ens pot tocar a totes en algun moment del recorregut vital de les nostres vides.
El model mèdic hegemònic s’ha imposat amb tanta força i certesa que no dona oportunitat, ni lloc, a l’existència d’altres narratives. Sobretot a les que tenen a veure amb l’escolta de l’aflicció de la pacient en primera persona, com una narrativa més. M’agradaria establir jo, només alguna vegada, si la visita ha de ser abans de tres mesos, o si la sessió pot durar cinc minuts més. Vull que s’erradiqui el tracte paternalista que embolcalla la psiquiatria. També vull que es cancel·lin totes aquelles pràctiques i protocols obsolets.
Per què les psiquiatres i psicòlogues han de portar una bata blanca per passar consulta? No estan operant, ni curant una ferida, no corren el risc de tacar-se de sang. Aquesta bata marca una subtil, però contundent, diferència entre elles i jo: la raó envers la no raó. Tampoc podem obviar la vestimenta indecent, en forma de pijama, que ens obliguen a portar a la sala de psiquiatria. A part de ser d’un teixit força incòmode, no compten amb talles inclusives. Un element patologitzador de manual, el d’aquests “pijames”, que estableix una relació de poder entre elles, i nosaltres, les pobres boges. Cremem els pijames ja, si us plau.
La Salut Mental Col·lectiva parla d’establir relacions de reciprocitat. Relacions d’igual a igual, creant així un espai on participar, i poder ser algú. També apunta a tenir més en compte el context. Si no tenim en compte el context, per exemple, una amenaça de desnonament, estem reduint i desatenent les casuístiques que ens acompanyen i que, òbviament, influeixen en el nostre malestar psíquic. Menystenir o obviar el context, amb el gran ventall de casuístiques que ens acompanyen, és col·lisionar constantment amb una paret de ciment hermètica, fossilitzada, i lletja, cari, cal dir-ho. Perquè moltes vegades el que necessitem és que qui ens acompanyi en el procés sigui més vincle que certesa.
He fantasiejat moltes vegades, i també m’he quedat encallada, amb la falta de vincle amb les professionals que m’han atès, i m’atenen avui dia. Metaforitzo aquest concepte amb una abraçada. És a dir, considero que el que mereixem, per sobre de tot, és ser tractades com si se’ns donés una abraçada. Amb la intenció, l’efecte, i afecte, d’una abraçada. El curiós és que no fa falta que sigui una abraçada física per se.
Resistim, mentre lluitem perquè aquesta abraçada arribi algun dia, i si és de forma col·lectiva, molt millor.
Jo resisteixo, fins que de nou, inevitablement, torni a ser-hi.
Maria Bascompte és humanista i postgraduada en Salut Mental Col·lectiva
