Cuina i nutrició
Fra Valentí Serra de Manresa
La trumfa o patata (llat., Solanum tuberosum; cast., patata) és un tubercle gustós, digerible i molt energètic. És una planta procedent del continent americà, de la zona muntanyenca dels Andes xilens i peruans, que, inicialment, es conreà a Europa només com a planta ornamental i per a l’alimentació del bestiar. Tanmateix, l’any 1812, durant la forta crisi de subsistències que sofrí Catalunya amb l’ocupació napoleònica, els frares caputxins —que coneixien molt bé les propietats nutritives d’aquest tubercle pel seu sojorn missioner a Trinitat i Guaiana ja des del segle dissetè— introduïren en el refetor la menjada de trumfes, o patates, com a alternativa als naps. Els frares ho feren, de manera pionera, en el convent de caputxins de Martorell: “per una saca de patates; per oli; per sal; per arengades, taronges i bacallà; per arròs, farina i sal”, com ho registrà el síndic del convent l’abril de 1812 en el Llibre d’Entrades y Eixides de Martorell.
Un segle després, l’any 1901, i a propòsit del conreu de la patata—puix que ja des de la segona meitat del segle XIX s’havia consolidat el cultiu entre la pagesia de Catalunya— el patrici manresà Maurici Catllà escriví que: “Si bé és veritat que en la sembra de la patata, abans que tot, s’ha d’obeir a la temperatura més o menys benigna de l’època retardant o avansant la mateixa segons la seva benignitat o cruesa; n’obstant, el temps generalment adoptat en nostre terme és durant la segona quinzena de febrer y primers de mars per las patatas primerencas, a fi de poguer obtenir els tuberclas aviat qu’es cullen tendres a poch més de la meytat de son desenrrotllo […] Las variants ditas Floreta y Bolado se sembran en caballons o solchs disposats a una distància de dos pams y mig uns dels altres, y a un pam y mig de mata a mata” (veg. M. Catllà, La patata en Manresa, 14-25).
La patata té algunes aplicacions terapèutiques car, tallada i aplicada directament a la pell, actua com a cicatritzant. Usada en cataplasmes tempera el dolor hemorroidal, i els antics infermers conventuals se solien servir de la patata per a fer cataplasmes per a alleujar el dolor de les picades d’insectes i, també, n’usaven per a les inflamacions als peus. Segons una recepta aplegada pel caputxí Fra Hilari d’Arenys de Mar: “La patata es útil para rebajar las inflamaciones producidas por abscesos, forúnculos diversos, panadizos, picaduras de insectos. La fécula de patata es muy útil para curar las inflamaciones de los pies” i, a propòsit dels cataplasmes de patata, el mateix Hilari d’Arenys compilà aquesta recepta de medicina popular que diu: “En casos de cremadura, ratllant una patata y posant las ralladuras sobre la part ferida dóna resultats d’una eficàcia sempre satisfactòria. Asseguran alguns y hem vist usada la patata contra las febras, donant resultats manífichs ben picada y col·locada a las plantas dels peus en forma de cataplasma” (BHC, Terapèutica Antiga, s. f.). A l’article vinent, si Déu vol, us parlaré sobre algunes propietats del moniato.
Fra Valentí Serra de Manresa és arxiver dels caputxins de Sarrià
