Salut Mental
Maria Bascompte
- Altres articles de Maria Bascompte a El Jardí
- ‘Poc se’n parla’ del Nadal: el primer pòdcast de Casa Orlandai sobre salut mental
M’embriaga una música que ve del menjador. És la Nina, la Simone, cantant My baby just cares for me. Sempre m’ha agradat aquesta cançó. Em transporta a una sensació antagònica de tendresa, que desprèn una tarda de diumenge en família, i alhora de la violència més íntima, subtil i normalitzada.
Ell jeu a la butaca d’orelles de vellut. És d’un color groc ataronjat, desgastat i destenyit pel pas del temps. Sosté un got de vidre que conté dos gels i tres dits de whisky, no sé si és el primer, podria ser perfectament el cinquè, últimament beu molt. Ella està a peu dret, va descalça i porta un vestit primaveral de flors que voleia a cada volta que fa.
No m’han caigut mai bé. Ni ell ni ella. Podria ser gratuït, però no ho és. És justificat. Més aviat els detesto, als dos, a ell i a ella. D’ell detesto la seva supèrbia, la seva magnificència i el seu posat que aparenta i creu ser algú, algú important. I per suposat, detesto el got de whisky, i el whisky en si.
D’ella detesto la seva estupidesa ignorant, i aquesta creença, a la qual tant s’aferra, que les coses canviaran per si soles, en comptes de fer-se’n responsable. Va haver-hi un temps en què creia que això era la fe, ara m’adono que, clarament, és un plantejament cretí. I com balla…, detesto com balla, si és que d’això se’n pot dir ballar. Ara sona l’Aretha, la Franklin, Respect, això li demanaria a ella, que tingués una mica de respecte. “Si us plau, pots deixar de ser tan ridícula? M’avergonyeixes! Ets una esperpèntica irresponsable que ens arrossegues a la merda més profunda per les decisions que prens, i per les que no prens.” Però no m’atreveixo a verbalitzar-ho i, mentre ho penso, el volum de la música augmenta considerablement, però ningú l’ha apujat. És l’odi que em corrou, la ràbia, que ha fet que la meva pressió arterial augmenti i, per tant, el so es magnifiqui. Sona tan fort que els crits quasi no s’aprecien, sembla que hagi de petar l’altaveu, i sembla que hagin de pujar les veïnes a queixar-se, i hagi de venir la policia… I un final tràgic.
Aquesta bilis, que és com una riuada de dimonis, homes, galiots que corren per les meves venes al ritme de les galeres, ja l’havia sentit, no és la primera vegada. Però ell i ella, sens dubte, han fet que m’hi trobi còmode, que sigui un lloc recurrent de visitar, un espai on habitar sense adonar-me que és la casa equivocada.
Per sort tinc un esquirol, punyeter, però que m’avisa, com un despertador, cada vegada que se m’activa la ràbia. Aquesta fúria no em fa bé, em corrou tant que a vegades sembla que m’he d’incendiar.
Així que mentre sona l’últim tema d’aquest relat, Freedom, que en realitat es diu Think, de l’Aretha, he decidit que faré respiracions conscients. Aquest odi no em defineix. I mentre respiro passadís endavant vaig deixant l’Aretha de fons, que a cada passa meva sona més baixa, s’allunya. Però el més important és que els deixo, a ell i a ella. No sé si per sempre més, perquè la dependència, i la mentalitat sacrificial tan impregnada, em faran tornar, com una yonqui ansiosa i desitjosa. Però, potser no.
Per ara me’n vaig. Tanco la porta i els deixo, a ell, i a ella. I mentre enfilo carrer amunt la respiració es va alentint i mantenint estable, com un vaixell ancorat en la mar de mitja tarda, la mar en calma.
La ràbia ha marxat. Soc lliure, i em sento bé.
Maria Bascompte és llicenciada en Humanitats i Gestió d’espectacles
Maria Bascompte, supervivent de suïcidi: “Sembla que per l’administració ets una molèstia”
